Cine

10 borratxeres de pel·lícula prèvies a ‘Otra ronda’

El nou film del danès Thomas Vinterberg capgira el punt de vista a l’hora de tractar l’alcoholisme, un tema que ha generat una extensa filmografia

‘Otra ronda’, la pel·lícula que s’estrena aquest divendres del danès Thomas Vinterberg amb un dels seus actors habituals, el polifacètic Madds Mikkelsen, capgira completament el punt de vista dels films que han tractat l’alcoholisme. La beguda és aquí un experiment, l’emprès per quatre professors d’institut que volen demostrar com poden millorar en la seva vida personal i professional mantenint la mateixa taxa diària d’alcohol al cos. Sota aquestes línies, 10 pel·lícules que han abordat el tema.

‘Días sin huella’ (1945)

El 1945, quan es va estrenar ‘Días sin huella’, el públic nord-americà requeria per igual films distesos i pel·lícules severes, socialment compromeses, per superar els estralls de la contesa mundial. Així que no és estrany que el film de Billy Wilder tingués una considerable ressonància i que guanyés l’Oscar a millor film, director, actor i guió adaptat. Malgrat alguns estirabots tremendistes en la visualització dels ‘delirium tremens’ del seu protagonista, sòbriament encarnat, i no és irònic, per Ray Milland, la pel·lícula va ser un dels primers intents seriosos de tractar el tema de l’alcoholisme sense falsa moralina.

‘El ángel borracho’ (1948)

El tàndem format pel director Akira Kurosawa i l’actor Toshiro Mifune brillaria especialment en aquesta història de postguerra centrada en la relació entre un metge alcoholitzat, que intenta oblidar amb la beguda els seus reiterats fracassos, i un malalt de tuberculosi. Els problemes de Kurosawa amb l’alcohol van ser notoris.

‘Dies de vi i roses’ (1962)

Blake Edwards, el realitzador de comèdies lúdiques com ‘La pantera rosa’ i ‘La festa’, tenia una gran habilitat per convertir les històries més dramàtiques en elegants estilitzacions. Va passar amb ‘Esmorzar amb diamants’ i, un any després, amb ‘Dies de vi i roses’, en què Jack Lemmon i Lee Remick van interpretar una parella autodestruïda per l’alcohol. És bastant dura, sense coartades sentimentals on agafar-se, però amb un tema de Henry Mancini convertit en estàndard sensual de tota una època.

‘El fuego fatuo’ (1963)

Auster i sec relat, d’anguloses arestes nihilistes, en el qual Maurice Ronet compon la figura d’un burgès francès que està a punt de concloure la seva cura de desintoxicació en una clínica privada. En aquest notable film de Louis Malle, l’alcoholisme porta a una extrema lucidesa: el protagonista, abans d’exposar-se a una existència que ja no podrà ser mai la que va portar anteriorment, visita les dones i homes que han jugat un paper important en la seva vida abans de suïcidar-se, deixant, en tots, una taca indeleble.

‘Maridos’ (1971)

No és una pel·lícula sobre el consum de whisky i altres licors, sinó un film en què els seus tres protagonistes masculins, els marits a la deriva del títol (John Cassavetes, Peter Falk i Ben Gazzara), estan gairebé permanentment ebris (els personatges i els actors que els incorporen). La seqüència en un tuguri nocturn, en el qual el contingut de les ampolles i gots baixa considerablement entre plans mentre els protagonistes intimen amb els clients habituals del lloc, és gairebé un document naturalista d’una nit èpica de borratxera seguida d’una ressaca monumental.

‘Providence’ (1977)

Un fascinant joc entre realitat i imaginació servit pel cineasta Alain Resnais i el dramaturg David Mercer. Un dels seus personatges centrals, el novel·lista interpretat per John Gielgud, passa una llarga nit escrivint i bevent, fantasiejant amb personatges desbordants mentre s’acaba unes quantes ampolles. Els seus deliris etílics i creatius modifiquen constantment la funció dels éssers ideats per la seva febril imaginació.

‘El borracho’ (1987) i ‘Factótum’ (2005)

No es pot parlar de cine i alcohol i passar per alt aquestes dues adaptacions de relats de Charles Bukowski, la ploma més etílica de la literatura ‘underground’. ‘El borracho’ és un projecte molt personal del seu director, Barbet Schroeder, que va passar hores i hores amb l’escriptor i va aconseguir que firmés aquest guió autobiogràfic sobre borratxeres i baralles de bar, protagonitzat per un desencaixat Mickey Rourke. ‘Factótum’, del noruec Bernt Hammer, adapta la novel·la homònima de Bukowski, amb el seu alter ego Chinaski (encarnat per Matt Dillon), fracassant com a escriptor i treballant en mil comeses per pagar la seva addicció.

‘La llegenda del Sant Bevedor’ (1988)

Serà recordat com el replicant de ‘Blade runner’, però Rutger Hauer va aconseguir una de les seves més meritòries actuacions en aquesta adaptació de la novel·la de Joseph Roth. A l’extraordinària pel·lícula d’Ermanno Olmi, meitat faula meitat fantasia, Hauer dona vida a un rodamon dels ravals de París que, en l’estat d’entreson provocat per la ingesta de vi barat, ha d’utilitzar els 200 francs que algú li ha donat per fer una ofrena a la imatge d’una santa.

‘Leaving Las Vegas’ (1995)

Notícies relacionades

¿Sensacionalisme al voltant d’una ampolla o relat escèptic amb l’alcohol com a forma de suïcidi? El film de Mike Figgis pot interpretar-se d’una manera o d’una altra: el personatge de Nicolas Cage pateix un important revés a Hollywood, on treballa com a guionista, i decideix anar-se’n a Las Vegas per, literalment, beure fins a morir. Un descens assumit als inferns al qual li falta un punt de contenció i li sobra l’excés com a vàcua provocació.

‘28 dies’ (2000)

Sandra Bullock no és l’actriu més creïble del món per interpretar una dona alcoholitzada obligada a rehabilitar-se, però l’argument tampoc acompanya: després de provocar un accident de cotxe en estat d’embriaguesa, la protagonista accepta sotmetre’s a una cura de desintoxicació de 28 dies si no vol anar a la presó. No hi ha dubte que ho aconseguirà.