‘La nube’: llagostes carnívores

L’‘opera prima’ de Just Philippot ens introdueix en un escenari apocalíptic molt particular, una granja de llagostes capitanejada per una dona viuda i els seus dos fills, una perspicaç adolescent i un nen que conserva una cabra com a record del seu progenitor mort. L’ambient sembla idíl·lic enmig de la natura, però els problemes i la sensació d’asfíxia no trigaran a arribar, al principi per les dificultats econòmiques, i més tard, per la volença dels bitxos a alimentar-se de sang humana.

‘La nube’ remet a referents molt diversos que ens porten des de David Cronenberg fins a ‘Els ocells’, d’Alfred Hitchcock. Visualment sembla una prolongació de la por atàvica que va aconseguir plasmar Jeff Nichols de manera tan precisa a ‘Take shelter’. Però Philippot, més enllà d’utilitzar tot aquest ric imaginari, aconsegueix impregnar les imatges d’una poderosa personalitat pròpia i el seu traç resulta d’allò més elegant. Estem al terreny de l’al·legoria, però també en el del terror físic. El director sap el que vol o no mostrar per anar marcant el ritme i la tensió, el misteri i el malestar. Segurament després de ‘La nube’ ja no veurem les, en aparença, inofensives llagostes igual, com també ens poden provocar esgarrifança les mosques. A tall d’una plaga d’Egipte, ‘La nube’ ens recorda com d’insignificant és l’ésser humà davant la força de la natura, no sempre tan idíl·lica com últimament es vol mostrar.