Dolo Beltrán: «la Lola s’ha convertit en la Remedios i ja no busca enrenou»

 

Un disc que apunta al ball i a la nit, realitats tan llunyanes aquests dies.

Les cançons es van gravar abans de la pandèmia, i és cert que ara la situació és diferent, però estic segura que arribarà un moment en què això canviarà, ¿no? Aquests temes reflecteixen el moment dolç en què estic. El missatge és que ja tinc una edat però que això no significa no tenir un espai al món. El disc parla molt d’això, perquè jo soc una mare tardana, tinc 46 anys i un nen de quatre, però soc molt vital, m’agrada anar de festa i reivindico les ganes de ballar, i de no palanquejar-te, i de treballar.

El títol, ‘Moonlight’, suggereix una nit més romàntica que frenètica.

Soc molt fan de ‘Luz de luna’, la sèrie dels anys 80, de Bruce Willis i Cybill Shepherd, i Flavio i Muly [el duo ParísTexas, productor de l’àlbum] han utilitzat molts sons que em recorden les atmosferes d’aquells episodis. Aquella cosa del saxo, amb molt ‘reverb’ ... Al pensar en el títol se’m va ocórrer aquest, i en castellà em sonava a botiga d’encens, així que vaig decidir posar-lo en anglès.

Un idioma en què no canta.

Amb Pastora vaig fer ‘Feel the magic’, i he fet proves, a Londres i a Nova York, amb productors d’allà, però tinc un accent salsitxaire. Amb aquest títol vaig voler al·ludir a la naturalesa de la nit: la lluna il·luminant flors obertes i despertes.

El seu món electrònic està arrelat en els sons de finals dels 90 i els primers 2000. ¿Va comptar amb ParísTexas perquè el portessin a un altre lloc?

Volia sortir una mica del so d’aquella època i anar a una cosa més actual. Ara estic escoltant coses del segell Kompakt, com Gui Boratto. I el tema ‘500 noches’ té un baix molt trap. Una cosa que he après amb ells és a ‘chopear’: agafar la veu i transformar-la, duplicar-la, aplicar-li efectes, de manera ja no és una veu, sinó un instrument. És meravellós, tot un art. Però els referents de l’àlbum són molt amplis i es remunten fins a Sade. En un altre tema, ‘Barna 98’, hi ha un petit homenatge a l’època en què vaig treballar a locals com La Terrrazzza.

¿Què feia al club?

Doncs portava un xiringuito que era independent, on feia sucs naturals i pagava a la sala el 10% dels guanys. En una nit em podia treure una pasta i llavors l’endemà potser no hi anava. Bé, era una feina, perquè jo sempre m’he pagat els estudis, quan feia teatre o anava al Taller de Músics.

A ‘Barna 98’ diu: “Yo no sé por qué me fui de Barna / Allí nadie sabía si salía o si entraba”. Viu des de fa uns anys a Arenys de Mar. ¿Enyorança de l’anonimat de la ciutat?

Hi ha moments en què sí, tot i que ara no hi tornaria. Me’n vaig anar pels lloguers, perquè va arribar un moment en què era insostenible. Pel preu d’un pis a Barcelona ara tinc una casa amb jardí, i baixo i vaig a menjar peixet fresc a la platja. Això és qualitat de vida.

Als crèdits del disc hi ha un nom familiar: Quimi Saigi, piano.

El fill de Toni Saigi, ‘Chupi’, que va ser el teclista d’Els Pets. Jo vaig ser ‘llufa’, corista, d’Els Pets durant un temps curt; potser vaig fer vuit concerts amb ells. Devia de tenir 22 anys.

A la seva vida, la música es creua amb el teatre: aquest dijous estrena ‘La millor nit de la teva vida’, de Jordi Silva i amb direcció de Miquel Murga, al Gaudí. ¿Diria que separa aquestes diferents facetes més que abans? La Dolo de Pastora, als concerts, era una mica actriu.

És veritat. Ara, quan estic a l’escenari cantant estic molt relaxada, perquè soc jo mateixa, mentre que al teatre soc un personatge. Són responsabilitats diferents. Aquesta obra és una iniciativa de l’Ajuntament de Sant Boi. Jo soc d’allà. L’any passat, quan va començar la pandèmia, van decidir ajudar la cultura produint una obra de teatre amb gent de Sant Boi. Semblava que quedava a l’aire, però aquí està. És una comèdia molt divertida, i el Gaudí és un escenari tipus ring de boxa, envoltada de públic, i mai he actuat en un lloc així.

I ara hi ha una altra Dolo, l’autora de poemes: debuta amb el llibre ‘Mentre perds el món de vista’.

Forma part d’una col·lecció de llibres de poemes il·lustrats, fets per cantants i músics: Clara Peya, Xarim Aresté, Adrià Salas (La Pegatina)… Vaig començar a escriure’ls i llavors ens van confinar. M’hi vaig dedicar durant aquells mesos, amb un compromís diari. Vaig voler concebre-ho com un àlbum de fotos, un objecte que està molt oblidat, en què en lloc d’imatges hi tens poesies que reflecteixen un moment, com si estiguessis llegint la vida d’algú. Quan et fan una foto, en el moment de posar i quan sona el ‘clic’, sempre somrius i perds el món de vista. Per això es titula així el llibre. Ha sigut un treball molt intens: 150 pàgines de poemes, ¡com escriure vint discos de cop!

Notícies relacionades

Una festa dance-punk tenyida de melancolia adulta

Bonica veu a l’angoixa climàtica

¿On queda aquella Dolo que cantava ‘Lola’ fa ja 18 anys?

La Lola s’ha convertit en la Remedios, com diu la cançó ‘500 noches:’ “Llámame Remedios / Lo malo te lo quito de en medio”. És una cançó d’amor que parla de la maternitat. Després de gairebé 20 anys, la Lola ja no busca enrenou: el té a casa.