L’assaig ‘¿Cerró usted las piernas?’ radiografia la violència contra les dones

Marta Jaenes i Rosa Márquez van estrenar fa dos anys a Netflix ‘¿Qué coño está pasando?’, un documental que servia per testimoniar el moment en què es trobava el nostre país respecte a les reivindicacions feministes a través d’un mosaic de veus que repassaven alguns temes fonamentals de les agendes públiques i mediàtiques com la prostitució, la pornografia, els ventres de lloguer, els sostres de vidre i, en definitiva, la lluita per la igualtat dins d’una societat que continua mantenint unes estructures heteropatriarcals.

Durant la seva investigació es van adonar que hi havia una qüestió fonamental que, d’alguna manera, vertebrava tota la quarta onada feminista i que mereixia una anàlisi particular i detallada: la violència cap a les dones.

El Me Too a nivell internacional o el cas de ‘La manada’ havien suposat un punt d’inflexió i provocat una reacció social com mai s’havia vist. La llei del silenci s’havia trencat i moltes dones es van atrevir a relatar els casos d’abús que havien patit gràcies al ’hashtag’ promogut per Cristina Fallarás #Cuéntalo. De les xarxes socials es va passar a l’activisme als carrers i les dones van sortir en massa a denunciar i lluitar pels seus drets.

Ara Marta Jaenes (periodista especialitzada en igualtat i polítiques socials) i Rosa Márquez (periodista, escriptora i documentalista) tornen a unir les seves forces en l’assaig ‘¿Cerró usted las piernas?’ (Ediciones B) en el qual reflexionen entorn de la violència masclista i la cultura de la violació. El títol fa referència a una pregunta que li va fer una jutge el 2016 a la víctima d’una agressió sexual.

Qüestionament de la dona

«Hi ha gent que se sorprèn que això passés fa només cinc anys, però és part del qüestionament constant a què està sotmesa la dona», explica Marta Jaenes. «La relació de les lleis i les agressions sexuals és molt conflictiva, perquè sempre s’ha posat el focus a continuar jutjant la moral de la víctima. Encara s’escolta allò de si una dona porta minifaldilla o està borratxa està buscant que l’agredeixin, i això està arrelat en el pensament col·lectiu per culpa de la perversió de la mirada masclista», continua Márquez.

Un dels capítols es diu precisament ‘Solo sí es sí’. Comença amb un testimoni anònim el relat del qual s’assembla a la violació que narrava Michaela Cole a la sèrie ‘Podría destruirte’. En realitat, molts episodis d’agressió sexual tenen un patró semblant, sobretot aquells en els quals la línia del consentiment sembla difusa.

Per això les autores posen de manifest la importància d’establir referents, de comptar amb testimonis amb els quals les dones que han patit violència de gènere puguin sentir-se identificades. Pot ser que sigui a través d’Internet o en horari de màxima audiència com en el cas de Rocío Carrasco, tot suma. «Cristina Fallarás i Lucía Lijtmaer ens van parlar de la importància de la primera persona per a l’activisme. Cada testimoni és valuós perquè a més de denunciar una situació concreta ajuda les altres dones perquè puguin identificar-la si els passa, perquè les fórmules de masclisme s’han tornat cada vegada més sibil·lines i sofisticades i en ocasions costa reconèixer-les, cal estar alerta amb això», diu Rosa Márquez.

L’origen de l’odi

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Les autores també dediquen una part fonamental d’aquest assaig a analitzar les arrels de l’odi i la violència contra les dones des d’un punt de vista històric i cultural. Des del rapte de les savines a la pel·lícula de Gaspar Noé ‘Irreversible’ i la forma en què es legitima l’objectualització de la dona per exercir sobre elles l’abús. «S’ha erotitzat la violació en l’art, el cine i la literatura perquè sempre vèiem la sexualitat des del punt de vista masculí, des dels ulls dels homes. Ara comencem a veure’ns representades en les ficcions, en les històries que s’expliquen i hi té a veure que les dones comencen a tenir poder en alguns camps creatius», diu Marta Jaenes.

Rosa Márquez cita per acabar al, d’altra banda misogin, Arthur Schopenhauer. «Tot i que sigui un ‘señoro’ té una frase que m’agrada molt: ‘Tota veritat passa per tres fases. La primera és ridiculitzar-la, la segona és una oposició violenta i la tercera, acceptar-la com a una cosa natural’. Així que serà qüestió de temps, perquè la veritat està del nostre costat».