Nouvelle Vague, refrescant frivolitat a Barts

Anem veient com certs concerts d’artistes internacionals són possibles. El primer requisit és que els vulguin fer, sotmetent-se als tests pertinents i reduint operatius logístics: així ens va visitar aquest dimecres el quintet francès Nouvelle Vague, amb els seus cinc integrants, el ‘tour manager’ i dos tècnics, cedint al promotor el desplegament de producció i viatjant punt a punt, sense donar forma a una gira.

Es tractava de recuperar, en el marc del festival Guitar BCN, el concert de la seva gira de 15è aniversari, suspès un any enrere. Emocions vivaces a Barts (aforament de 450 persones), com va transmetre Mélanie Pain després d’obrir la sessió apel·lant a The Cure, New Order i Ramones amb les seves conegudes maneres de bossa nova frugal i ‘cool’. «Oh, la, la! Estem ‘embarrassées’, ¿embarassats?», va improvisar graciosament, «perquè no podem fer cap concert a França. Només a Barcelona» (i a Múrcia, on se’ls espera aquest divendres, d’on volaran de tornada a París).

Hardcore d’art i assaig

Notícies relacionades

L’encara incert futur de les pintures de Sixena: ¿tornaran a Aragó o seguiran al MNAC?

Nathy Peluso fa vibrar el Sónar amb un enèrgic directe

Nouvelle Vague es va prendre al seu dia aquesta gira com una tornada al punt de partida, a la irònica tergiversació acústica dels clàssics del postpunk i la new wave, i els va convertir en artefactes lleugers i una mica perversos sota l’influx de la bossa nova. La guitarra d’Olivier Libaux va imprimir els càlids acords sobre els quals Pain i Élodie Frégé van combinar les seves veus amb gestualitat teatral. Trio assistit per un bateria i un teclista, el colíder Marc Collin, propens a la textura dels 60 a ‘Too drunk to fuck’, un intent de portar el hardcore de Dead Kennedys a l’imaginari d’una banda sonora de Godard.

Concert amb inflexions insinuants, com el psychobilly de The Cramps ‘Human fly’, i algunes cançons pròpies amb substància, com aquesta bossa canònica anomenada ‘La pluie et le bon temps’, que podria marcar un camí a seguir. Perquè, si bé la pandèmia li ha permès guanyar temps, Nouvelle Vague té encara pendent decidir què volen ser de grans.