Crítica d’‘Els angles morts’: quan la vida s’assembla a una àrea de servei

Les relacions entre l’art i la realitat, el concepte de mimesi i la genialitat creativa són algunes de les qüestions que bateguen darrere d’‘Els angles morts’ (Periscopi), la primera novel·la de Borja Bagunyà (Barcelona, 1982), que s’obre amb aquesta advertència de Novalis: «Busquem coses per tot els racons i només trobem absoluts». Dos personatges rellisquen pel tobogan incert d’aquests angles morts, Antoni Morella, professor de literatura a la Facultat de Lletres a la Universitat de Barcelona (com el mateix autor, per cert) i la seva parella, la Sesé, ginecòloga permanentment esgotada de l’hospital de Can Ruti. Són dues institucions regides per jerarquies absurdes (sobretot la universitària) que aixafen qualsevol indici de brillantor que hi neixi.

Morella és un perdedor i la seva primera persona narrativa és una infinitat de digressions i incisos que adopten la forma d’una llonganissa de frases entre parèntesi de difícil digestió, meandres discursius que esquitxen fins i tot les notes, sempre excessivament llargues. La Sesé és la intel·ligència, l’honestedat, la brutalitat de les coses dites sense embuts: l’addició al treball-vida. Mentre Morella s’embarranca en l’escriptura d’un article definitiu sobre la literatura «insobornablemente memorable», ella assisteix un part doblement epifànic (perquè replanteja la relació entre art i realitat) que els obsessionarà tots dos.

Notícies relacionades

Irvine Welsh: "Malgrat tot, a Barcelona et sents al centre del món"

Més seriosos i menys gamberros

En l’afany entomològic de Borja Bagunyà, que fins ara havia publicat sobretot relats –’Apunts per al retrat d’una ciutat’ (2004), ‘Defensa pròpia’ (2007), ‘Plantes d’interior’ (2011)–, a l’hora de captar aquests universos kafkians, hi apareixen personatges hiperrealistes com l’Olivier i el Santoro, mediocres en els seus àmbits respectius –universitat, hospital– que enlluernen tothom amb la seva verborrea i aconsegueixen el poder, o bé l’esperpèntic nebot Olaf, que «parla des de l’arrogància de la ultracontemporaneïtat» i que enlluerna Morella amb la seva «mania analògica». Sense oblidar el germà gran de Morella, el Gerard, un superdotat que atemoreix el pobre Antoni fins a enfonsar-lo en la misèria de la inseguretat total, potser un intent freudià de justificar la seva asfíxia vital: la vida s’assembla a una àrea de servei, conclou Morella, ja que sempre hi estem de passada.

La novel·la traspua bilis (caldrà veure si Bagunyà conservarà el seu treball universitari després de denunciar –cosa que tothom sap, ‘d’ailleurs’– que el «sistema acadèmic s’ha convertit en una trituradora») i fins i tot se sent el bombolleig de l’àcid sulfúric en la seva prosa altament tòxica. Respecte al lèxic, la novel·la és un festival d’analogies, metàfores i correspondències, sempre fugint del clixé, per descomptat, i assumint l’atzucac de tots els posts possibles (per a alguna cosa és un teòric de la literatura, a veure). Sens dubte, el llibre neuroneja i postironitza (Monzó és l’etern Goliard de l’autor) sobre la condició humana, a través d’aquests personatges atrapats entre els seus anhels i les seves realitats. Tot és mental –els penya-segats, les finestres, les instantànies, les àncores, les mosques, les llanternes màgiques...– ja que, més que acció, el llibre conté un pensament explosiu que s’aboca a les pàgines com una lava de genialitat.