Meghan, l’oportunitat perduda d’una monarquia en decadència

Que Meghan Markle seria un problema per a la família reial britànica va estar clar immediatament, quan el que semblava una aventura més del príncep Enric es va transformar en un festeig fulminant, directe a l’altar. En la rígida i jerarquitzada estructura que impera a palau no hi havia lloc per a la nouvinguda. Era l’antítesi de la candidata ideal, ja que ingressar en el club requereix oblidar-se de qualsevol iniciativa pròpia, atenir-se a l’estricte protocol, lluir modelets en recepcions oficials i tancar la boca, excepte per somriure. A la cort dels Windsor pecar d’avorrit i anodí forma part del perfil perfecte, fins i tot d’una futura reina consort.

Meghan era una dona independent quan es va comprometre amb Enric. Tenia 35 anys, tres més que ell, estudis universitaris, amb una doble llicenciatura en Teatre i Relacions Internacionals, una carrera com a actriu, inquietuds polítiques, posicions clarament feministes i connexions entre les celebritats de Hollywood. Nord-americana, divorciada i famosa pel paper d’un personatge molt sexi en la sèrie ‘Suits’, res d’això quadrava amb la tradició ultraconservadora de la monarquia britànica.

A més, la duquessa era filla d’un pare blanc, d’ascendència holandesa, i una mare afroamericana, descendent d’esclaus negres, portats a les plantacions de cotó de Geòrgia. Aquesta circumstància excepcional a l’entorn blanquíssim de la família reial tampoc jugava a favor de la nouvinguda, com ha quedat clar en l’acusació de racisme feta en l’entrevista amb Oprah Winfrey.

Oportunitat perduda

Notícies relacionades

La gran sèrie sobre el futbol americà i la vida

El mirall on s’hauria de mirar el ‘true crime’

Segurament Meghan Markel tenia agenda pròpia quan es va convertir en la dona del net d’Isabel II, tot i que se l’ha de creure quan diu que no s’imaginava el que era la vida diària a la cort. Els seus amics admeten que és dur treballar amb ella perquè és exigent, però no és desconsiderada. Palau ha obert una investigació interna per determinar si va assetjar i va vexar dues o tres de les persones amb qui es va relacionar durant els dos anys que va durar el seu paper oficial, una cosa que s’ha interpretat com una venjança, més que com un desig de fer justícia.

Paradoxalment la barreja racial de Meghan li va proporcionar una popularitat instantània. Va ajudar que la monarquia arribés a un bon nombre de ciutadans que, pel seu origen multiètnic, no se senten representats per la Corona. La institució va perdre una gran oportunitat. No va saber, o no va voler, fer-li lloc, ni va deixar entreoberta la porta quan la parella va decidir volar pel seu compte.