‘Catedrales’ o la incorruptibilitat del cos femení

En la vetlla de l’Ana, la Lía confessa que no creu en Déu. El cadàver de la seva germana ha aparegut esquarterat i cremat en un terreny erm. Aquest cop esdevé una incomoditat que la porta a adonar-se que fa temps que ha perdut la fe. Pot ser que en una altra família aquesta dada fos anecdòtica, però no en la de l’Ana i la Lía. Trenta anys després es continuarà sense conèixer el responsable d’aquest crim. El cas s’ha refredat massa. Però tot canvia en el moment que el pare és sentenciat per un càncer terminal. I decideix que no vol anar-se’n sense saber qui va ser el culpable de la mort de la seva filla.

Malgrat el que pugui suggerir aquest plantejament no és un procedimental clàssic amb investigació policial. ‘Catedrales’ és una novel·la negra coral, narrada a set veus, que reflexiona sobre la religió, la lleialtat, els prejudicis de classe i les relacions familiars. I l’avortament, paraula prohibida fins no fa gaire a l’Argentina, tema recurrent de l’escriptora.

‘Catedrales’ és una de les novel·les més crues i precises de Claudia Piñeiro. Valenta i descarnada. Potser el més destacable sigui aquest enfocament a través de set mirades amb un estil i una personalitat pròpies, però sense perdre el segell de l’autora. En especial la de la Marcela, una dona la memòria recent de la qual s’esborra a cada instant amb el consegüent problema de construir-se i fins i tot comunicar-se. Piñeiro converteix en fàcil el difícil, i construeix un text amb una senzillesa molt depurada. Amb una trama que no per presumible deixa de commoure. Potser perquè la hipocresia i la crueltat humanes no deixen de sorprendre’ns.

 

 

Notícies relacionades

L’Editorial de Cristina Villanueva: Els líders no remen junts

Silvia Gubern: un viatge a l'esplendor de l'origen