Crítica de cine | ‘Del inconveniente de haber nacido’: els dimonis de les màquines

És cert que la segona pel·lícula de Sandra Wollner aborda un assumpte recurrent en l’àmbit de la ciència-ficció, però que pocs dels títols amb els quals comparteix parentiu ens conviden a explorar racons tan foscos de la condició humana o ens causen la mateixa barreja de terror, admiració i repulsió. Centrada en un androide d’aspecte infantil i els pertorbadors usos que els seus dos successius propietaris li donen, aquesta relectura del mite de Pinotxo inevitablement serà considerada com una mera provocació per als qui fixin la seva atenció en algunes de les seves escenes, en especial una en la qual se suggereix una violació pedòfila; en tot cas, la directora austríaca també ofereix incòmodes reflexions sobre la nostra creixent dependència de la tecnologia per donar sentit a les nostres vides o satisfer els nostres impulsos més tèrbols, la mutabilitat del gènere i la identitat o el mal que els adults podem arribar a causar.

Per a això, ‘Del inconveniente de haber nacido’ ens obliga a qüestionar-nos en tot moment el significat i la perspectiva del que estem veient, i es mostra implacable a l’hora d’incomodar-nos amb un ritme narratiu lent, una estètica de fredor clínica i un to inquietantment cerebral. És una pel·lícula que es mostra decidida a exigir-li molt a la seva audiència i a no deixar que es relaxi ni un instant; i que en aquest sentit, com en alguns d’altres, és tot un triomf.