Chick Corea, el pianista total

Els primers passos com a líder de Chick Corea van ser d’una autoritat extraordinària. El seu segon disc, l’àlbum a trio ‘Now He Sings, Now He Sobs’ (1968), es compta entre els clàssics del jazz del seu temps. En aquestes gravacions hi havia les referències –la precisió d’Art Tatum, la inventiva de Bud Powell, la rítmica llatina– però també la seva pròpia veu. Aleshores, Corea s’havia enrolat com a teclista en el grup de Miles Davis, just a temps per participar en el naixement del jazz elèctric i gravar els fonamentals ‘In A Silent Way’ i ‘Bitches Brew’. I en aquest nou univers elèctric que va ajudar a construir, Corea es va convertir en estrella per dret propi. El 1971, juntament amb el baixista Stanley Clarke, va fundar Return to Forever, un dels grups capitals del jazz-fusió, que condensava colors llatins, rock, jazz i elements de clàssica en composicions originals i memorables. Allà va néixer ‘Spain’, la peça amb què Corea tancava tots els seus concerts quan girava pel nostre país, on era un dels noms fixos dels grans esdeveniments: en el Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona havia actuat 14 vegades, i estava previst que tornés al novembre.

Notícies relacionades

Chick Corea en cinc actuacions memorables

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

En els setanta Corea es va fer seguidor de la cienciologia, que va inspirar alguns dels seus treballs. La inspiració podia ser esotèrica, però la música, per sofisticada i complexa que fos, sempre resultava clara: les ganes de comunicar, de fer-se entendre, van ser sempre una de les seves virtuts més grans. Durant la dècada següent, Corea va obrir la seva carrera a tota mena de llenguatges. Girava al costat d’un altre gegant del piano, Herbie Hancock, es desdoblava en intèrpret de clàssica, componia per a orquestra, gravava discos memorables en acústic com ‘Three Quartets’ (1981) i muntava un dels seus grups més populars, la Chick Corea Elektric Band. També va ser el moment del seu acostament al flamenc. El 1981 va coincidir amb el grup de Paco de Lucía al Japó i van tocar junts. L’any següent, Corea, fascinat per aquesta trobada, li va demanar a De Lucía si «li prestaria» el baixista Carles Benavent.

«El que li agradava a Chick del flamenc eren la rítmica i l’emoció, l’expressivitat», recorda Benavent, que es va estrenar amb Corea a l’àlbum ‘Touchstone’ (1982) i va gravar diversos discos amb ell. «Tocar amb el Chick t’obligava a arribar a un altre nivell. Després de la meva primera gira amb ell recordo que Jorge Pardo em va dir que em veia canviat. Més segur». D’aquesta estimació pel llatí va néixer l’Spanish Heart Band, el projecte amb què va actuar per última vegada a Barcelona el 2019, que incloïa el saxofonista Jorge Pardo i Niño Josele a la guitarra. Aquella nit al Teatre Grec, a Corea se la veia tan pletòric i capaç com de costum. La seva energia era llegendària. Va celebrar el seu 75è aniversari amb un mes de concerts al Blue Note de Nova York, al qual va convidar un munt de músics. «Imagina’t: dos concerts cada nit durant un mes, grups diferents en cada un. I t’asseguro que ens donava pal a tots, joves i veterans», recorda Benavent. La seva última gravació, el doble directe a piano solo ‘Plays’, és una bona prova de la seva mirada oberta i àmplia: de Domenico Scarlatti a Thelonious Monk, de Mozart a Jobim. Pianista total fins a l’últim dia.