Iniesta s’estrena amb victòria a la Volta

Que Jonas Vingegaard havia de guanyar la Volta estava ja escrit; l’etapa final es disputava sense res a decidir a la general i tots pendents de l’últim toc de raça de Remco Evenepoel. Però, en això, amb discreció, sense fer soroll i pràcticament inadvertit en la seva arribada, va aparèixer Iniesta. I no ho va fer en qualitat d’exfutbolista, ni de nou seguidor del ciclisme, sinó perquè ell és el propietari de l’equip NSN.

Va tenir tanta sort amb el seu equip que bé es podia dir que havia arribat, vist i vençut. Perquè no era gens fàcil que, a la meta, en l’esprint d’una etapa que fa tres anys va guanyar Evenepoel; dos, Tadej Pogacar i un, Primoz Roglic, triomfés un home d’Iniesta, un australià de nom Brady Gilmore, i que va aconseguir a Montjuïc la victòria de la seva vida al batre el francès Dorian Godon i Evenepoel.

S’havia de veure, finalitzada l’etapa, a Iniesta. Era a la porta de l’autocar del seu equip. A ciclista que arribava, li mostrava la gravació dels metres finals, de com el seu xaval Gilmore, 24 anys, sortia del no-res, de forma inesperada, feia l’esprint màgic i sorprenia la Volta.

Iniesta gaudia, com ho va fer muntat al cotxe d’Óscar Guerrero, el tècnic navarrès del NSN, per seguir les últimes voltes pel circuit de Montjuïc, coincident en alguns trams amb la fase final de les dues primeres etapes del Tour. Descobriria el ciclisme, al seu interior, com a copilot al vehicle d’equip, que sembla la cabina d’un avió de tant trasto informàtic que porta.

No va voler fer tota l’etapa i va preferir acomodar-se a l’interior del bus del seu conjunt, amb la tele encesa, amb ciclistes de l’NSN, com de tants altres equips, que es retiraven abans d’acabar el recorregut de la Volta –hi va haver 13 abandonaments, una cosa habitual cada any–.

Allà li explicaven la tàctica, la col·locació en el pilot, com es domava el vent, que molestava una mica als corredors. Fins que va arribar l’avís: el moment de pujar al cotxe de Óscar Guerrero i fer els últims quilòmetres de l’etapa just a temps d’escoltar els crits dels auxiliars, xiscles de felicitat perquè havien “campionat”.

Va ser arribar i moldre, i això que Ethan Vernon ja li va donar un triomf en apuntar-se l’etapa de Camprodon, que es va haver d’escurçar pel vent huracanat de Vallter abans que Jonas Vingegaard comencés amb el seu festival particular camí de la victòria a la Volta, la segona cursa per etapes que guanya aquest any després de la París-Niça.

Delgado –no es coneixien, però es van saludar com si fossin amics de tota la vida–, li va cursar la invitació perquè s’unís el matí del 4 de juliol a l’elenc de velles glòries que farà el recorregut de la contrarellotge durant equips hores abans que els protagonistes del Tour pels mateixos carrers de Barcelona amb finalitats solidàries, per donar contingut a la lluita contra la malaltia de Dent, estranya malaltia que afecta Nacho, però que gràcies a l’afany de la seva mare, Eva Giménez i la seva passió per la bici, ha aconseguit recaptar tants fons que sembla que ja hi ha una medicina que pot començar a fer miracles.

Velles glòries com Miguel Induráin, Purito, per descomptat Delgado, i molts més que s’estan afegint a la causa donaran un brillant inici com a teloners d’un Tour. Falta que Iniesta s’uneixi a la tropa, però li va agradar la idea.

Perquè Iniesta ja no només és el patró de l’NSN sinó un cicloturista que comença a expulsar l’adrenalina que s’expulsa quan es munta en bici, més enllà de les emocions passades movent la pilota amb mestria o marcant el gol dels gols a Sud-àfrica fa 16 anys.

Potser, d’aquí a menys de 100 dies, quan Barcelona es torni a vestir amb l’uniforme ciclista, el NSN no ho tindrà fàcil en una contrarellotge per equips en què l’UAE Team Emirates de Tadej Pogačar i el Red Bull–BORA–hansgrohe de Remco Evenepoel s’erigeixen com a bons candidats a la victòria a tres mesos vista, i amb una segona etapa en què Mathieu van der Poel voldrà treure’s la carbonissa de la cara.

Notícies relacionades

Antonelli, victòria i liderat històric al Japó; Fernando Alonso acaba i compleix la missió a casa d’Honda

El boom dels escacs es manté sis anys després de la pandèmia

«És genial guanyar quan Iniesta està per aquí», va ser el primer que va dir un somrient Gilmore després de certificar la victòria. Iniesta, no només va veure el triomf d’un dels seus, sinó que va captar des del cotxe les imatges de l’afició que es va reunir als pendents i a la meta de Montjuïc, molt més que en ocasions anteriors perquè en l’ambient, com en algunes pancartes, ja es respirava l’aire del Tour. No ens hem de cansar de repetir-ho, i per si el llegeix també Iniesta, Barcelona serà una bogeria i qualsevol càlcul en milers de persones ara pot quedar curt.

Vingegaard, per la seva banda, va fer la seva: no arriscar més del compte, controlar algun espurna dels seus principals rivals, observar des de la barrera els atacs de Marc Soler, que no sap estar-se quiet, i gaudir d’una victòria anticipada mentre captava detalls del territori de cara al Tour, on Pogacar li posarà una mica –només una mica– més difícil que els bons rivals que ha tingut a la Volta.