‘No escriuré la teva història’: amb sorra a la boca i el sol a la cara

Un motorista amb la galta tocant l’asfalt calent, un gat mort i l’acompanyant misteriosament desapareguda després de l’accident. Aquesta és l’arrencada de ‘No escriuré la teva història’, la novel·la amb què Laia Fàbregas (Barcelona, 1973) torna a la palestra literària després de sis anys de silenci i de feina, ja que la narració alterna dues històries paral·leles –una transcorre el 2019 i l’altra a mitjans dels anys 30– que acaben confluint en una reflexió sobre la relació entre mares i fills i, en definitiva, sobre l’irrisori preu de la vida.

A part de ‘Califòrnia’, de Jordi Coca, i algun altre títol, la literatura catalana contemporània no sol viatjar als Estats Units. Allà és on es desenvolupa la quarta novel·la de Fàbregas, que presenta una èpica de la misèria que recorda ‘El raïm de la ira’,de John Steinbeck, ja que relata el destí de tres generacions d’una família que emigra d’Oklahoma a Califòrnia després d’haver perdut la casa per la terrible Dust Bowl, que va castigar la zona durant la Depressió.

Notícies relacionades

‘Lunas rotas’ amb esperit de festa major

Valentín Roma torna al Macba, ara com a director

La duresa de les tempestes de pols està tan ben descrita que el lector sent el gust de la sorra a la boca i el sol cremant la cara en aquest entorn dur i hostil. Semblaria una novel·la de ciència-ficció si no fos perquè Fàbregas acompanya el llibre de fotografies: tot el que explica és històric. Fins i tot que els habitants feien front a la plaga de llebres matant-les amb bats de beisbol.

Els personatges –d’ahir i d’avui– lluiten amb dents i ungles per tirar endavant en una història ancestral que planteja una qüestió que, en plena pandèmia, resulta molt actual: ¿quina és la diferència entre viure i sobreviure?