David Grossman: «No vull viure una vida que no tingui significat»

David Grossman (Jerusalem, 1954) forma part de la que va ser la santíssima trinitat de la literatura israeliana juntament amb el veterà A. B. Yehoshua i el desaparegut Amos Oz. Les seves novel·les de forma directa –‘La vida sencera’– o indirecta –’Gran Cabaret’– se solen endinsar en el dolor d’una terra, la seva, en permanent conflicte des que té memòria. Allà hi ha els debats morals i el dibuix d’éssers humans complexos en circumstàncies històriques adverses, marca de la casa. 

Grossman no imagina. Sap i sent. El seu fill menor, Uri, va morir quan complia el servei militar durant la guerra del Líban i aquesta pèrdua ha impregnat totes les seves novel·les. Abans i ara, Grossman ha sigut en l’àmbit polític un constant activista per la creació de dos estats, perquè la fórmula ‘dues nacions un estat’, sent realista, pot semblar «una bona idea» però, per desgràcia, no és gens «factible», segons la seva afligida opinió. ‘La vida juga amb mi’ (Lumen / Ed. 62), la seva última novel·la, de la que parla a l’altre costat de la pantalla d’ordinador al seu domicili en Jerusalem, s’allunya per primera vegada del seu habitual escenari israelià per centrar-se en l’antiga Iugoslàvia.

Un milió de morts

Malgrat la localització, continua sent, no obstant, pur Grossman. Es manté a la novel·la aquesta preocupació que pot exemplificar-se en una frase que Stalin va pronunciar amb cinisme i Grossman recupera amb empatia. «Una sola mort és una tragèdia, un milió de morts són estadística». Per això l’escriptor col·loca el focus en un personatge basat en algú que es va acostar a ell perquè expliqués la seva història. Eva (Vera a la novel·la), una dona jueva, nascuda a Croàcia, obligada a fer una terrible elecció. La disjuntiva que li van imposar en el camp de concentració de Goli Otok, l’illa despullada, durant el mandat de Tito va ser denunciar el seu marit acusat d’espionatge, cosa que li suposaria una mort segura, o abandonar la seva filla de sis anys. Va triar el segon. Va passar mil penalitats i va acabar a Israel, on un dia va llegir a l’escriptor i li va trucar per telèfon. «Mai havia conegut una personalitat com la seva. Era algú sense filtres, rigorosa i gairebé una fanàtica però alhora càlida i carinyosa. Era una època en què els valors eren més importants que les persones. Espero que els lectors no la jutgin negativament de forma categòrica. Crec que per a això serveix la literatura, és com un tribunal de primera instància al qual es pot apel·lar». Grossman va conèixer també la filla que molts anys després va haver d’aprendre a perdonar la seva mare i aquesta a si mateixa.

Abans de conèixer Eva, per a Grossman el mariscal Tito era un dels grans herois de la Segona Guerra Mundial en la seva lluita contra els nazis, practicant després en la política de blocs d’un comunisme més permissiu. «No sabia res de Goli Otok, aquest centre de càstig i extermini. Sentir les brutalitats que es van cometre allà és com fer-ho d’Auschwitz. Almenys allà sabies qui eren els dolents».

Arqueologia humana

Notícies relacionades

El gran novel·lista de la Guerra Freda

Retorn d’un gegant rocker

Arqueologia humana«Escric sobre gent que ha experimentat grans pèrdues o van ser traïts per la seva famílies i van patir un trauma profund. Elaborar aquestes històries, no deixar que es fossilitzin, explicar-ho amb paraules, analitzar el perquè d’una forma més madura és alliberador. Es tracta d’afegir capes d’humanitat al relat i establir una mena d’arqueologia humana», diu convençut que aquesta manera d’abordar la literatura el fa convertir-se en una espècie de mèdium del dolor. «Escriure és enfonsar-se i després tornar a construir-se d’una manera plausible amb la qual un pugui identificar-se. És dolorós però no vull viure una vida que no tingui significat».

Per a Israel, fundada tres anys després de la segona contesa mundial, el passat és la destinació perquè la tragèdia de l’Holocaust continua dictant la conducta dels seus ciutadans, per bé i per mal. «Cada any quan l’arriba l’alliberament d’Auschwitz penso que hi ha dues maneres d’enfrontar-nos a aquest horror. Un de científic, basat en els fets i les dades. Un altre d’artístic, amb el qual podem identificar-nos amb els presoners. Això ens exposa perquè no ens protegeix contra les atrocitats, però ens fa preguntar-nos com hauríem actuat com a víctimes i, si s’haguessin donat les circumstàncies, si hauríem pogut convertir-nos en una peça més de la maquinària assassina».