Retorn d’un gegant rocker

Els californians van venir a reviure (com fa set anys) la seva època daurada, quan el seu hard rock busca-raons va trencar alguns motllos de l’era MTV. Marcant el camí, els fetitxes Welcome to the jungle i Mr. Brownstone, del seu debut Appetite for destruction (1987). I una altra més, Out ta get em (que no va sonar el 2018). Puntualitat, regular, tot i que els 23 minuts de retard van ser una minúcia comparats amb les insolències d’altres temps. El que no ha millorat, al contrari, és la percepció que Guns n’Roses té de la premsa, a la qual va vetar expressament l’accés a l’Estadi, cosa que va complicar la cobertura informativa, fet sense precedents en els annals de l’Anella Olímpica.

Rock’n’roll altiu i molt segur del seu caràcter icònic, el seu, oficiat sense escatimar esforços, cal dir-ho. Axl Rose pot no cobrir certes tessitures vocals (comencem a patir en els aguts de Live and let die), però tensa el coll al màxim, s’entrega i viu cada estrofa. L’ajuden alguns cors (You could be mine), però recordem que altres veterans del ram recorren a bases pregravades. La secció rítmica és colossal, amb el baixista Duff McKagan i el nou del septet, el bateria Isaac Carpenter.

Els Guns van ser una piconadora a Absurd (la nova, o gairebé, de la gira juntament amb Hard skool) i a Double talkin’ jive, amb el seu vertiginós solo del cavaller d’alt nivell Slash. Sempre hi haurà la discussió de quina versió del grup és la més genuïna, la més rockera o la faraònica-pèplum, però amb Use your illusion (1991) ells ja van deixar clar al seu dia que ho volien tot. It’s so easy i Sweet child o’ mine van encendre (i el punk rock d’Attitude, de Misfits, en la veu de McKagan), i les catedralícies Coma i November rain van aclaparar amb el seu rock progressiu i el seu melodrama. Slash va ser el gran triomfador, ateses les penúries vocals del seu company, malgrat les seves seqüències d’ego trip (menys llauna que el 2018).

Notícies relacionades

Aida Sunyol guanya el BBVA Sant Joan amb la seva primera novel·la, una tragicòmedia sobre la desorientació emocional i afectiva de la trentena

El gran novel·lista de la Guerra Freda

És també estranya aquesta insistència en el semiacústic Wichita lineman, el tema (extraordinari, però fora de lloc) de Jimmy Webb (que el 1968 va fer seu Glen Campbell) entorn de la soledat de l’operari que aixeca pals de telèfon a les planícies de Kansas.

¿Així se sent Axl Rose, com una ànima solitària que segueix al peu del canó malgrat l’enyorança existencial? Bé, el grup i ell van complir, tot i que no s’endevini molt més recorregut a aquest tour assentat en un repertori amb molt poques variacions d’un any a l’altre. Però són temps de celebració d’himnes i fites, i Guns n’Roses els van subministrar en abundància al llarg camí que ens va portar a Paradise city.