Andreu Martín, entre la bogeria i el còmic

Al jove Francesc Ascàs, dibuixant de còmics que viu enclaustrat i sol al seu claustrofòbic apartament de l’Eixample barceloní, el veïnat creu que és un boig, l’home rarot del barri. Sent veus, diu coses estranyes i està enganxat a les prediccions d’una maga televisiva. Només té una amiga, la seva veïna Blanca Benito, que un dia és assassinada. Per això esdevé el sospitós principal. Andreu Martín (Barcelona, 1949) plasma en aquesta trama, ‘Ara direu que estic boig’ (Alrevés editorial, també en castellà), que presenta a BCNegra, el seu interès pels trastorns i psicopaties i per la literatura de l’absurd i rendeix homenatge al món del còmic, una de les seves passions.

Acabada abans de la pandèmia, Martín havia consultat psiquiatres i psicòlegs i llegit sobre trastorns mentals. «Però no volia crear un personatge de llibre, no volia encasellar el Francesc com a esquizofrènic o paranoic perquè això era posar-me uns límits que no em deixaven moure. Volia que fos com a mi em donés la gana, perquè escric ficció, no tractats de psicologia. I la gent real no són personatges de llibre», explica a la premsa el prolífic autor i mestre del gènere, després d’haver publicat títols com ‘Tothom et recordarà’ i ‘La favorita de l’Harem’, també a la col·lecció ‘Crims.cat’.

«Quan va al metge, el primer que li pregunten és si sent veus i pensa que l’estan classificant. El malalt mental és prou lúcid per saber que si parla de les seves visions i explica que sent veus li penjaran l’etiqueta de boig –afegeix l’autor de ‘Cabaret Pompeya’ . Em va interessar la preocupació del personatge per com el veuen els altres. S’automargina perquè sap que està marginat, que és el rarot, el diferent. I quan la seva veïna és assassinada el comencen a veure com el boig perillós». 

Literatura de l’absurd

Martín retorna a una afició antiga pels «textos de l’absurd». «Em va influir molt [Samuel] Beckett i [Eugène] Ionesco, tot i que en el fons m’avorrien perquè darrere d’ells no hi havia una història. A l’apostar per aquesta visió absurda del món es veien obligats a abandonar tota la història», apunta l’autor, que no renuncia a utilitzar l’humor en les seves novel·les. «Escric per divertir-me i divertir. Per a mi és una responsabilitat buscar una bona història que faci pensar i patir, però també riure, que apassioni el lector i el retingui». 

El protagonista es mou poc, del bar on dina al lloc on es reuneix amb el seu editor i els seus amics del còmic. «És una colla esbojarrada que li permet ser qui és, són homes i dones que, al veure’l, ja saben si està bé o si pateix. Perquè ell és un malalt mental i, per tant, pateix i té conflictes. En aquest ambient ho saben i li donen l’oportunitat de ser com és i de trobar-se a gust, encara que es torni a deprimir quan torni a la soledat de casa seva» 

Mons delirants del còmic

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

«Els dibuixants de còmic tenen gran llibertat a l’hora de crear mons que sovint són delirants, com els d’‘El Víbora’, amb la bogeria creativa deRobert Crumb o de Nazario. O del món d’‘El Jueves’, amb, per exemple, Gallardo i Mediavilla, que van crear aquell personatge que sortia del psiquiàtric», apunta Martín, referint-se a Makoki i a dues de les revistes en les quals va col·laborar com a guionista.

‘Ara direu que estic boig’ ha sortit d’aquest caldo de cultiu», assumeix, avançant que durant el confinament ha estat escrivint una altra novel·la «de gent que va amb mascareta pel carrer», a més de preparar un projecte juntament amb l’excomissari dels Mossos d’Esquadra Joan Miquel Capell (‘Wad-Ras’, Premi Crims de Tinta). Martín creu que «el distanciament social per lluitar contra el virus és una animalada perquè el que es cura a nivell físic empitjora en altres aspectes. Fa falta imaginació per part dels polítics, que han perdut de vista la salut mental, les relacions personals i l’economia, ara que tanta gent s’està arruïnant». «M’estranya que no hagin sortit més brots psicòtics entre la població», rasa.