‘Mamá te quiere’, un ‘thriller’ pervers que mereixia la pantalla gran

En part per l’èxit de públic i crítica, en part per ser la classe de projecte que prospera durant una pandèmia, hi haurà una segona part de ‘Searching’, però en aquesta Chaganty es limita a produir. «A l’acabar aquesta pel·lícula, temia quedar-me encasellat, així que vaig buscar el projecte més diferent imaginable», explica via telefònica. «Volia fer, d’entrada, una pel·lícula normal. I que no fos tan alambinada com la primera, sinó el més simple, compacta possible».

‘Mamá te quiere’ és el que Chaganty anomena una «pel·lícula normal», però alhora és un tipus de film gens habitual ara mateix: un ‘thriller’ pacient, clàssic, de cal·ligrafia visual transparent; pròxim a Hitchcock i Shyamalan en la seva primera meitat i amb una deriva operàtica pròpia de De Palma en la recta final. Si ‘Searching’, com la inoblidable ‘Host’, pot guanyar quan es veu en una pantalla d’ordinador, aquesta nova aposta estava clarament pensada per a la pantalla gran. Però la pandèmia ha acabat portant-la a Hulu als Estats Units i a Movistar+ (s’estrena divendres, dia 22) al nostre país. Sigui com sigui, millor veure-la a casa que no veure-la.

En l'aspecte temàtic, ‘Mamá te quiere’ té molt en comú amb la resta d’obres de Chaganty. En els seus primers curts o el seu anunci per a Google Glass (‘Seeds’), el director va abordar les trames paternofilials des d’una òptica positiva. Amb ‘Searching’ ens recordava fins on pot arribar un pare per amor a la seva descendència. Amb ‘Mamá te quiere’ ens recorda més o menys el mateix, però apuntant que certes abraçades poden asfixiar.

Per exemple, les de Diane (Sarah Paulson), mare (sobre)protectora i tremendament organitzada que durant disset anys ha mantingut la seva filla malaltissa i minusvàlida, Chloe (Kiera Allen, també en cadira de rodes en la realitat), al marge d’escoles normals, iPhones o amistats de la seva edat. La filla no s’ha queixat en excés, perquè creu que és pel seu bé, però espera amb ànsia la carta d’acceptació d’una universitat que li permeti conèixer un altre món. Cert descobriment farà la fugida d’aquesta casa encara més urgent.

90 minuts, com en els noranta

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

La durada de ‘Mamá te quiere’ és tota una declaració d’intencions: 90 minuts exactes, ni un més ni un menys. Chaganty es marca una lliçó d’economia narrativa. «Aquesta va ser la idea des del principi –explica–, anar a l’essencial. Una de les coses que més m’agradaven de la primera versió del guió era que els personatges ni tan sols tenien nom: era la mare, la filla, el carter, la farmacèutica... Tot és simple a propòsit. Tret de per l’escena de l’ordinador, és una història que podria succeir als setanta, als vuitanta o als noranta».

¿Potser, sobretot, als noranta? Sobretot com més ‘thriller’ domèstic, sembla filla de ‘La mano que mece la cuna’: la mateixa elegància, la mateixa perversió. «És una pel·lícula amb la qual estic familiaritzat i que m’encanta –diu Chaganty–, però pensava menys en Curtis Hanson que en M. Night Shyamalan, per la seva habilitat per barrejar ‘thriller’ amb drama familiar. D’altra banda, sempre hi ha Hitchcock. De vegades em limito a copiar. Quan la mare torna conduint a casa, molts plans estan calcats de ‘Psicosi’, sense més ni més». Ja ho deia Picasso i després Tarantino: els grans artistes roben.