La turbulenta ascensió del jove Pau Riba

El 1970 va arribar Dioptria / 2, partida de naixement de Riba com a, diguem-ne, hippy utòpic després de l’escabetxada anterior. És un elapé orientat al folk lisèrgic i més frugal que el seu predecessor, amb només una part de Música Dispersa (Albert Batiste i poc més, de fet) com a grup d’acompanyament. El mateix Riba amplia en Psicòptic! aquest díptic a tríptic afegint la sèrie Jo, la donya i el gripau (1971), Riba i alguna maneta en acústic estricte en el seu exili a Formentera, on vivia llavors amb la seva dona, Mercè Pastor, i el primer fill de tots dos, Pauet. "Unir conceptualment els dos Dioptria i Jo, la donya i el gripau ens permet visualitzar un salt de família a família, de civilització a civilització", exposa l’artista. Tenia 23 anys i havia entregat tres obres molt diferents, però essencials les tres.

Gonzalo reconstrueix i analitza amb detall i passió aquella etapa de Riba a partir d’entrevistes amb el creador i una immersió a l’hemeroteca (i en la música, per descomptat). Etapa convulsa.

La discogràfica es defensa

On s’ha vist un àlbum doble publicat en dues entregues, com si els discos fossin fascicles, sense estar gravat el segon quan va sortir el primer. On s’ha vist que una discogràfica (Concèntric) repliqui a les notes de l’autor a la carpeta a la mateixa carpeta al sentir-se atacada. La premsa estava pendent de l’enfant terrible (net del totèmic poeta i erudit catalanista Carles Riba, per a més informació), cosa que Riba aprofitava per despatxar-se a gust sovint. El Palau de la Música va rebutjar a última hora acollir l’espectacle de presentació de Dioptria, que finalment va tenir lloc al Gran Price i va ser apallissat per la majoria dels cronistes. Després d’una batuda a la casa comunal de Barcelona, on vivia amb Pastor i passar tots dos dues setmanes a la presó, la parella va escapar a Formentera.

Amb la nova cançó i la gauche divine, les dues òrbites culturals dominants a la Barcelona del moment, Riba tenia una actitud "provocadora", considera Gonzalo. "Se’n reia si podia, però també se n’aprofitava –prossegueix–. Suposo que li van servir, com li va servir estar connectat amb el progressisme eclesiàstic i tenir l’avi que tenia".

La mordacitat i l’excentricitat de Riba van ser armes de doble tall. Ningú discutia la seva brillantor artística, però sí que hi havia qui impugnava el seu personatge i algunes de les seves decisions escèniques. "Molta gent l’acusava de rebentar els seus concerts –explica Gonzalo–. No puc opinar perquè no hi era. Però sí que sé que si escoltaves les seves cançons et quedava clar que darrere d’aquest personatge pop estrafolari, que a mi em cridava molt l’atenció, hi havia una cosa molt seriosa. És el que em va empènyer a escriure el llibre: Riba és important. Les seves lletres diuen coses, i d’una manera diferent. Valorar el matrimoni com el valora a Vostè (Tu, tu mateixa) [de Dioptria, amb els feridors versos ‘T’has casat, el cor glaçat/ per solucionar la vida/ mai no te n’has adonat/ t’estic dient prostituta!’] no ho fa un cantautor qualsevol".

L’arquebisbat i els psiquiatres

Les entrevistes amb Riba van ser "grans batalles contra la mala memòria". No obstant, "quan recordava alguna cosa, era pròdig en explicacions molt interessants". L’hemeroteca no "li resultava agradable" i va corregir declaracions fetes en el passat. És impagable el relat de Riba sobre el seu matrimoni per l’Església amb Pastor, el pare de la qual ("era franquista, traficava amb diamants, tenia un lloc de marisc al mercat central i presumia de conduir un Dodge", el retrata) es va oposar amb ungles, dents i no poques influències a l’enllaç. Hi van intervenir l’arquebisbat de Barcelona i psiquiatres. Pastor va haver de passar una temporada de reflexió en una residència de monges. Finalment, l’arquebisbat va acceptar fer els ulls grossos si un capellà progre oficiava la cerimònia. ¿Va ser el complicat casament una contradicció amb la ruptura de Riba amb el niu burgès? Més aviat era "l’única manera que tenien d’estar junts", observa Gonzalo. Pastor era menor d’edat i pràcticament propietat del seu pare d’acord amb la legislació franquista.

Notícies relacionades

El Festival Jordi Savall torna amb més seus i un elogi de la diversitat

‘Stop motion’ contra els desnonaments

Pisicòptic! se cenyeix al període de la trilogia referida, amb la disruptiva entrada de Riba al petit món de la cançó catalana com a pòrtic i el naixement de la "subdesenvolupada" i alhora "salvatge" contracultura espanyola com a teló de fons. Potser llavors va assolir Riba el seu zenit creatiu, però Gonzalo aprecia i molt tota la seva obra, sempre "valenta" i en la qual va demostrar ull fins al final per acompanyar-se de músics amb personalitat. Amb dues excepcions, segons el parer del crític musical: Amarga crisi (1981) i Transnarcís (1986). Per contra, Electroccid àccid alquimístic xoc (1975) i Licors (1977) tutegen el Riba fundacional, opina.

"Només per la cançó La flor del taronger [de Licors], Pau Riba s’hauria d’ensenyar a l’escola catalana", defensa Gonzalo. "¿Com pot Catalunya ser tan carrinclona per no ensenyar Pau Riba a l’escola?", incideix.