Nou treball de l’autor d’‘El arte de volar’ i Premio Nacional de Cómic

Clavegueres del poder, corrupció política i mentides

  • El guionista Antonio Altarriba i el dibuixant Keko tanquen amb el còmic ‘Yo, mentiroso’ la seva trilogia del Yo, on en clau de ‘thriller’ despullen els racons de la manipulació dels polítics a l’Espanya dels últims anys

  • «Ens roben, desvien els nostres diners i el reparteixen entre els seus amics», afirma Altarriba, que es pren el dret a rèplica amb una trama que barreja ficció i escàndols reals, plena de figures reconeixibles del panorama nacional

Es llegeix en minuts

«És necessari per al príncep encobrir bé la naturalitat del seu caràcter i tenir gran facilitat per fingir i dissimular; els homes són tan simples i se sotmeten fins a tal punt a les necessitats presents que qui enganya trobarà sempre qui es deixi enganyar. Governar és fer creure». Antonio Altarriba no podia trobar millor cita per reflexionar sobre la mentida, «una cosa que la humanitat arrossega des de sempre», que recorrent a «un clàssic, a ‘El príncep’, de Maquiavelo». Amb aquesta frase, i amb la irònica advertència que «Qualsevol semblança amb la realitat política espanyola entre 2016 i 2019 és insidiosa coincidència», el venerat guionista, guanyador del Nacional de Cómic amb ‘El arte de volar’, obre la porta, juntament amb els pinzells del dibuixant Keko, a ‘Yo, mentiroso’ (Norma editorial). Proposen una crítica sense pal·liatius i un fosc passeig pels racons del poder, la corrupció i les ‘fake news’ que recorda, per exemple, que en els últims anys, dels 2.000 imputats per casos de corrupció de càrrecs públics, només 87 han acabat a la presó.

 «Veus com d’actual que és Maquiavelo, et diu que si tens el poder has d’aprendre a fingir i mentir i que els éssers humans ens deixem enganyar fàcilment perquè preferim creure el que ens agrada o qualsevol afirmació consoladora o agradable, tot i que sigui mentida, que creure la veritat, perquè sovint aquesta ens resulta incòmoda o neguitosa. Amb la quantitat aclaparadora d’informació que rebem, el cicle de validesa de la notícia s’ha escurçat i és fàcil derivar l’atenció de la gent cap a altres focus, exagerar o inventar notícies», assegura Altarriba (Saragossa, 1952), via telefònica des de Vitòria. «Pensa en els terraplanistas o els més de 70 milions de nord-americans que han votat Trump, amb supremacistes disposats a prendre el carrer amb armes: fanatisme i coeficient intel·lectual s’oposen radicalment».

Les vinyetes en rotund blanc i negre de Keko, només trencades per simbòliques pinzellades de verd biliós, tanquen amb ‘Yo, mentiroso’ la trilogia del Yo, que va començar amb ‘Yo, asesino’, traient les vergonyes a la impostura del món de l’art i de l’acadèmic, i va seguir amb ‘Yo, loco’, denunciant les males praxis de les grans farmacèutiques. Sempre amb vinyetes envoltades de ‘thriller’, amb un assassí que mata de forma ‘artística’, barrejant fets reals i ficció, ara la policia troba en vasos de vidre els caps de tres polítics imputats per corrupció i que havien pactat amb la fiscalia per explicar-ho tot.

‘Yo, mentiroso’ arriba en la línia de ‘Primavera para Madrid’ (Autsaider Cómics), un altre còmic sobre les vergonyes de la corrupció política espanyola amb què Magius donava la campanada aquesta tardor. «Veient els escàndols que han plogut en aquest país el rar és que no hi hagi més llibres sobre això», se sorprèn Altarriba. «Magius i nosaltres tractem el mateix tema, tenim situacions i personatges comuns i hem canviat una mica el nom als personatges que al·ludeixen a gent real i també hem canviat rostres, tot i que mantenen un aire que permet jugar a identificar-los». Tot i que Magius s’acosta més a la monarquia, a ‘Yo, mentiroso’ apareix un president Raimundo Godoy, del Partit Demòcrata Popular, un aspirant socialista anomenat Pedro Sanchís, un fosc inspector Corralejo, Federico Grillo, el tresorer Cárdenas, un polític amb cua, el líder de Vox o, en la llotja del Bernabéu, l’empresari Florencio Pérez.

Catedràtic jubilat de literatura francesa que a ‘El arte de volar’ i ‘El ala rota’ va brodar un honest i dur díptic de la memòria històrica de la guerra civil i la postguerra a través de les vides del seu pare i la seva mare, a Altarriba no li preocupa que algun poderós se senti al·ludit i es molesti. «Tenim un concepte poc democràtic de quins han de ser les relacions entre els que administren i nosaltres, els administrats. Oblidem que aquests senyors estan al nostre servei, no nosaltres al seu, i el menys que podem tenir és dret a rèplica davant el que anem veient diàriament i crec que estem legitimats per posar-los davant d’un mirall perquè es vegin com els veiem nosaltres».

«La classe política coneix perfectament la insatisfacció ciutadana cap a ells. Porten molt temps sent el segon problema després de l’atur per als espanyols, quan se suposa que són ells els que han de solucionar els nostres problemes, no ser-ne un, que per a això els paguem. Però, ¿tu has vist que alguna vegada hagin intentat canviar o disculpar-se o fer autocrítica? I si es donen per al·ludits, llavors piquen el contrari. A sobre que ens roben, desvien els nostres diners i el reparteixen entre els seus amics, ens prenen per idiotes», s’indigna Altarriba, que calcula en «entre 80 i 90 milions d’euros el que la corrupció política li costa cada any al ciutadà».

El protagonista de ‘Yo, mentiroso’ és Adrián Cuadrado, també inspirat en la realitat. «És una d’aquestes persones que hi ha dins de la política però que estan fora de focus, en un segon pla, més fosc. A la Moncloa hi ha legions d’assessors i consellers. Els ‘spin doctor’, en diuen. Són els que escriuen discursos, assessoren els polítics com han de vestir i quina actitud i quins moviments adoptar davant les càmeres. Són els que escriuen el guió que després interpreten els polítics que donen la cara, els que construeixen la mentida amb la complicitat, el consentiment o per encàrrec dels polítics –detalla el guionista, Gran Premi del Còmic Barcelona 2019. Són els que plantegen estratègies i llancen cortines de fum i distraccions perfectament estudiades i convenientment difoses per la seva xarxa mediàtica, com posar el focus a Catalunya i l’‘Espanya es trenca’ perquè la gent no pensi tant en què els escàndols de corrupció del PP».

«Els polítics porten molt temps sent el segon problema després de l’atur per als espanyols, quan se suposa que són ells els que han de solucionar els nostres problemes, no ser-ne un, que per a això els paguem»

Un dels problemes, afegeix, és la impunitat. «No els passa res. Veus que menteixen i falsegen dades i no responen a preguntes comprometedores. La gent, i els mitjans, hauríem de ser més exigents. Però a Espanya hi ha una complicitat estreta d’algunes capçaleres amb alguns partits, tant que semblen els seus òrgans de difusió ideològica», lamenta.

«Ja des de petits aprenem a mentir, tots portem màscares que adoptem segons ens convé en cada situació i interpretem un paper i deixem anar mentides pietoses o de bona educació contínuament. És com el mal, és evident que existeix si veiem la història de la humanitat, plena de conflictes cruels i sagnants, tot i que ningú es reconeix malvat. Després de la maldat del món hi ha éssers humans», recorda.

Notícies relacionades

L’odissea dels refugiats

Impulsor de la Fundació El arte de volar, per donar suport a autors joves, en col·laboració amb la càtedra de còmic d’Álvaro Pons, i impulsor del premi Argh! de l’Associació de Guionistes de Còmic (amb ajuda de Norma i Edelvives), Altarriba, que creu que el 2020, malgrat la Covid, ha estat un any d’«obres de còmic de molta qualitat», no descansa. Ja treballa en un nou guió, amb el dibuixant Sergio García, sobre «l’odissea dels refugiats, emigrants que arriben del cor de l’Àfrica buscant la seva Ítaca, travessant tota mena de perills: violacions, maltractaments, vexacions... i molts moren abans d’arribar al Mediterrani».

Temes:

Còmic Llibres