L'art de matar

La primera pàgina de Yo, asesino (Norma) ja avisa del que el lector trobarà en el llibre. «Matar no és un crim. Matar és un art», reflexiona el protagonista mentre treu un ganivet i degolla anònimament i impunement un transeünt qualsevol en ple centre de Madrid sense que ni el desgraciat ni la resta de vianants entenguin què  ha passat. Antonio Altarriba (Saragossa, 1952), Premio Nacional de Cómic amb El arte de volar, torna juntament amb el dibuixant Keko (Madrid, 1963) amb aquesta magistral i atroç novel·la gràfica amb pàtina de thriller, en què aprofundeix en la naturalesa del mal, la convivència al País Basc després d'ETA, les altes dosis de crueltat i mort, i adoctrinament, de l'art religiós o la maduresa femenina, a la vegada que llança una crítica mordaç al món acadèmic i al de l'art contemporani, qüestionant performances reals com estar 10 hores menjant-se un Alcorà.

Temes que a Altarriba, catedràtic de Literatura al País Basc a més de guionista de còmic i escriptor, li donarien per a més d'una tesi. També al protagonista de Yo, asesino, professor d'Història de l'art a la mateixa universitat, amb 34 assassinats gratuïts al seu haver, i que comparteix més d'un element autobiogràfic amb l'autor -com la visió del cotxe bomba cremant al campus de Vitòria que va matar Fernando Buesa, a qui coneixia, i el seu escorta-. Per això, al llegir el guió, Keko no va dubtar a dotar el personatge amb els trets d'Altarriba, que confessa per telèfon que ja li han fet més d'una broma dient-li que es deixi el bisturí de matar a casa.

El còmic, que arriba divendres que ve a les llibreries després de publicar-se a França al setembre, a Denoël (segell de Gallimard), sorgeix de les reflexions d'Altarriba després de veure «la fascinació per l'assassí en sèrie en novel·les, pel·lícules i sèries televisives, on un trauma infantil o un trastorn mental justifiquen la seva maldat». «Jo volia que reflexionéssim sobre fins a quin punt matar ens és un fet aliè, de bojos i dictadors, o si portem a dins la pulsió assassina. A Mentes criminales o Dexter l'assassí en sèrie és pervers, sàdic i fred però jo m'he mirat al mirall. 'Tots som assassins', diu el protagonista, però llegint el llibre ningú sembla sentir-se al·ludit. Eça de Queirós ho planteja en un relat. Parteix del fet que creus que no mataries mai algú a qui estimes, algú pròxim, però cada cop et situa la víctima potencial més lluny de la teva afectivitat i més fàcil d'assassinar fins que et diu: imagina't que tens una campaneta i si la toques, a l'altre extrem del món un mandarí tirànic, ric i vell morirà i tu heretaràs la seva fortuna i no et passarà res. ¿Quants tocarien la campaneta? Et posa el mirall al davant».

«L'assassinat està en les nostres vides, seguim assassinant -assenyala-.

Els occidentals amb una guerra maquillada, amb drones i imatges de videojoc. Els islamistes, amb primers plans de decapitacions, exhibint-se. I amb la crisi, no solament amb els desnonats que se suïciden sinó amb assassinats professionals, quan et diuen que et reinventis, anul·lant la teva vocació i els teus desitjos, segons les necessitats del mercat».

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

Per crear aquesta «atmosfera dura, de terror», Altarriba va veure clar que necessitava Keko (La protectora), mestre del tenebrisme i el blanc i negre, que aquí afegeix estratègicament i simbòlicament el vermell a la sang o les pomes. Una frase sobre la tinta xinesa -«aquella negror d'on surt una llum»- resumeix, segons el dibuixant, «l'esperit del còmic i reivindica aquest estil gràfic. El protagonista extreu del seu món fosc la llum que li serveix per viure. És un artista que exerceix el seu ofici amb llibertat absoluta i sense traves morals, a la manera del marquès de Sade o Tomàs de Quincey i el seu El asesinato considerado como una de las bellas artes».

AMENAÇA ETARRA / Alhora que es reafirma en els seus principis estètics i criminals, el món de l'assassí s'ensorra: té problemes amb la seva dona i la seva amant i és víctima de les conspiracions universitàries. «És un espai on s'apunyala i et destrossen la carrera amb la màxima correcció», apunta Altarriba, que retrata «l'ambient de divisió entre abertzales i els que hi són contraris» a la universitat basca, on ha treballat més de 30 anys. «Hem usat eufemismes per anomenar els assassinats conseqüències inevitables del conflicte basc. Companys de departament, com Jon Juaristi, se'n van haver d'anar i la resta suportem la pressió i la persecució. La lluita segueix viva i hem d'escriure un relat veraç dels fets, que vam viure 40 anys d'amenaces i assassinats, perquè els de Bildu van guanyant la batalla del que ha passat».