Una rebel del swing en l’ocàs nazi

La seva àvia va morir el 2017 amb 92 anys, però O’Donnell, després de llargues converses amb ella i de recórrer mig Europa durant una dècada, ha desenterrat la seva història, «no gaire diferent –escriu– de la de moltes altres dones que es van convertir en danys col·laterals de l’enfonsament d’Europa», a ‘La guerra de Inge’ (que inaugura ‘El tiempo vivido’, nova col·lecció d’història a través de vides concretes de Crítica).

Davant la magnitud de l’Holocaust, poc focus s’ha posat històricament sobre les víctimes alemanyes del conflicte, moltes d’elles dones i nens, «que no van tenir la desgràcia de ser perseguits pels nazis», assenyala la periodista. Igual com l’Inge, amb la petita Beatrice en braços i amb els seus pares, molts van intentar fugir de la Prússia Oriental davant l’arribada de les tropes russes, disposades a prendre represàlies contra tot aquell que fes olor de Tercer Reich, amb matances a l’altura de les barbaritats germàniques. Molts van morir o van ser deportats. D’altres només van poder escapar per mar després d’abandonar totes les seves possessions, com l’Inge, embarcada en el ‘Göttingen’, des del camarot del qual va veure, a la llum dels reflectors, com un altre barco ple de refugiats alemanys, el ‘Wilhelm Gustloff’, naufragava després de rebre l’impacte de torpedes russos: van morir més de 9.000 persones, més de la meitat nens –una història que la nord-americana Ruta Sepetys va portar a la novel·la, seguint també la història de la seva família lituana, a ‘Lágrimas en el mar’ (Maeva, 2017). «Hi havia nens que demanaven a crits per les seves mares, mares sense fills. De vegades, en somnis, encara els sento cridar. Aquell dia vaig perdre la fe en Déu», recordava l’àvia d’O’Donnell.

 A finals de febrer de 1945 van atracar a Dinamarca, en camps de refugiats on van penar, pràcticament abandonats al fred, la gana i les malalties, un quart de milió d’alemanys. Segons l’autora, una cinquena part dels menors que van desembarcar en aquelles costes, uns 7.000, van morir en pocs mesos. «Els fills van pagar els pecats dels pares», lamenta la reportera, la mare de la qual, Beatrice, llavors una criatura de dos anys famèlica i amb diarrea, només es va salvar per l’amabilitat d’una viuda danesa que va acollir l’Inge. Això, malgrat que després de cinc anys d’ocupació nazi per a la majoria del país els alemanys «eren objecte d’odi». 

Els joves del swing

O’Donnell desenterra també la truncada història d’amor que va crear Beatrice el 1943. Quan l’Inge va marxar d’adolescent a Berlín a estudiar es va enamorar del Wolfgang, de 19 anys, germà de la seva amiga Gisela i la mare del qual, Dorothea, la va acollir a casa seva. La parella va formar part del malaguanyat grup conegut com els joves del swing, perseguits pels nazis simplement per ballar i escoltar les músiques de Benny Goodman, Duke Ellington o Louis Armstrong i sortir de les directrius del règim en una mena de «rebel·lió espiritual», considera O’Donnell. Quan van reclutar el Wolfgang, l’Inge va descobrir el seu embaràs. Però el pare d’ell va prohibir que es casessin.

Notícies relacionades

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Luis Mateo Díez: "No hi ha res que m’interessi menys que jo mateix"

En els episodis més foscos de la seva vida, l’Inge es va retrobar amb la Dorothea, la mare del Wolfgang. L’artritis l’havia fet addicta a la morfina i per aconseguir-la, la seva jove ‘nora’ va caure a les xarxes d’un botiguer sense escrúpols. Una trobada que va marcar la seva àvia per sempre i que permet a l’autora denunciar un dels «tabús» d’aquells anys i del qual deixava constància l’esgarrifós ‘Una mujer en Berlín’, escrit per una víctima anònima: el gran nombre de violacions ocorregudes en temps de guerra i als fills nascuts d’aquella violència, «origen que solien amagar per vergonya». La primavera de 1945, detalla O’Donnell, «uns dos milions de dones alemanyes de totes les edats van ser violades, sovint en múltiples ocasions. La víctima de més edat de la qual existeix constància tenia 85 anys; la més jove, només set».

La memòria i la supervivència

L’autora arriba a preguntar-se «si hi ha veritats que és millor no tocar», tot i que és conscient que «la memòria no pot enterrar-se per sempre». I comprèn que «l’imperatiu de la supervivència pot comportar decisions delicades que després costa justificar», perquè, com ha opinat en declaracions a Efe, «el valor i la resistència, o la maldat, van ser l’excepció a la regla a l’Alemanya nazi, a la França de Vichy o a l’Espanya de Franco».