El judici que va obligar Alemanya a enfrontar-se amb els horrors d'Auschwitz

Frankfurt, 19 d’agost de 1965: després de 20 mesos de procés, es llegia el veredicte del judici d’Auschwitz. Al camp van treballar 8.000 SS; 6.500 van sobreviure a la guerra. A la banqueta només es van asseure 22 acusats, que mai van admetre els seus crims ni la seva culpabilitat malgrat estar acusats d’assassinat i d’haver participat en la maquinària d’extermini seguint les ordres del règim nazi. Eren 21 antics oficials de les SS i un ‘capo’, que després de la guerra i la desnazificació estaven exercint de 'respectables i inofensius’ fusters, metges, carnissers, conserges o pares de família. A la sala van ressonar les paraules del magistrat Hans Hoffmann, que entre llàgrimes va dir que en aquest camp en què van ser assassinades un milió de persones "va començar un infern que una persona normal no és capaç de concebre i per al qual no hi ha paraules".

Però aquella Alemanya dels anys 60, la del miracle econòmic, "no volia mirar al passat" perquè gairebé totes les famílies tenien coses per ocultar de l’era del Tercer Reich. "Els homes que havien participat en la guerra no en parlaven. Hi havia un sentiment de culpa i de vergonya en la societat" per haver permès o participat en l’Holocaust, explica Annette Hess (Hannover, 1967), coneguda guionista televisiva alemanya, poc després d’haver fullejat alguns dels expedients del judici que es conserven a l’Arxiu de l’Estat de Hessen, a Wiesbaden, a 40 quilòmetres de Frankfurt. En coneixia bé el contingut, ja que ja havia escoltat les 400 hores de gravacions del procés a internet, en les quals es va basar per escriure el seu debut en la novel·la, ‘La casa alemanya’ (Planeta / Columna), que arriba a les llibreries aquest dimarts amb els drets venuts a 20 països i amb projecte cinematogràfic. 

Hess mira amb expressió greu com el doctor en Història Johann Zilien treu d’unes caixes de cartró actes originals del judici (el públic només en pot consultar la còpia digitalitzada). 10 metres de prestatgeries d’aquest arxiu històric acullen els 456 volums amb més de 50.000 pàgines originals del procés. En una altra planta conserven 103 gravacions dels testimonis (alguns els reprodueix la novel·la) en velles cintes Basf que ja són peces de museu. Els fulls groguegen, es veuen atrotinats. "El paper utilitzat als 60 no estava pensat per conservar-se i els seus ingredients químics el condemnen a desfer-se amb el pas del temps", aclareix l’historiador, que coincideix amb l’autora en el fet que "ningú volia treure a la llum els cadàvers ni parlar-ne perquè gairebé tota la població havia sigut del partit nazi. Tots guardaven algun trauma, havien patit i només volien mirar cap al futur". 

La mateixa Hess reconeix que va escriure el llibre, protagonitzat per una jove traductora alemanya de polonès en el judici, reflex de la seva pròpia mare, nascuda el 1942, per "omplir les llacunes" que tenia sobre el seu avi. "De jove veia punts foscos en les biografies de tot el món, però estava cega davant de la de la meva família. El meu avi va ser policia als 50 i ho explicava amb orgull. Però també ho va ser a Polònia quan Heinrich Himmler dirigia la policia, que en la guerra en aquest país va ajudar en les deportacions. Estic 100% segura que el meu avi sabia el que passava, que hi va participar, i que en el pitjor dels casos va haver de matar gent, però no vaig poder preguntar-li per això. No va parlar mai de la guerra. Puc viure amb això. Però ara que sé que puc investigar i esbrinar als arxius si va ser un assassí no estic segura de voler saber-ho". 

Els grans caps nazis havien sigut jutjats, condemnats o executats poc després de la guerra. "Quan es van retirar els aliats, que havien dut a terme el procés de desnazificació, i els alemanys van haver d’agafar de nou les regnes del país, a moltes ciutats, després de la guerra, el 90% dels jutges, fiscals, policies... que havien sigut del partit nazi van tornar a les seves professions", afegeix Zilien. "Va ser un pacte de silenci –apunta l’autora–. La societat no hauria pogut avançar sense ells perquè no hi havia ningú més. Molts van canviar el xip i van callar com a autoprotecció per continuar vivint".

Dels 22 acusats en el judici d’Auschwitz, tres van ser absolts per falta de proves i hi va haver sis cadenes perpètues; la resta van ser condemnats a diferents penes de presó. Les lleus sentències es deuen al fet que no van ser jutjats per crims contra la humanitat (segons el dret internacional), sinó segons la llei alemanya, per culpa individual, difícil de provar i amb l’atenuant que complien ordres.

S’havien reunit declaracions de 1.300 testimonis, la majoria víctimes, en els quatre anys anteriors al procés, impulsat pel fiscal general de Hessen, Fritz Bauer, jueu supervivent que va perseguir sense parar els crims nazis, el mateix que secretament va facilitar la pista que va conduir el Mossad israelià fins a Adolf Eichmann, que va acabar en el seu segrest a l’Argentina i el seu judici i posterior execució a Israel. Va ser l’Institut Fritz Bauer el que va digitalitzar les gravacions del judici que l’autora va consultar.

"No crec que les víctimes poguessin perdonar-los, sobretot veient la incapacitat dels acusats de reconèixer la seva culpabilitat", considera Hess. "Assumir-la seria admetre que van ser responsables de la mort de milers de persones. En les SS tenien aquesta mentalitat de grup que els protegia. Un petit percentatge eren psicòpates, però la majoria era gent normal i corrent, com nosaltres". 

Sovint, confessa l’escriptora, es pregunta què hauria fet ella. "Quan la meva filla em truca i em diu que ha vist un acte racista al metro li dic que no s’hi fiqui, que surti del vagó i truqui a la policia. I em sembla terrible dir-li això. Però imagina que venen els nazis a emportar-se els teus veïns jueus. ¿Surts i els hi qüestiones? Si tens fills petits, tems per ells i mantens tancada la porta". Però li preocupa "el moment en què un comença a ser responsable de la passivitat, de no fer ni veure res, perquè quan es desencadena la violència i l’opressió ja és massa tard".

Cathrey Fraunberg, que acompanya Hess en la visita i tenia 18 anys en el moment del judici, aporta el seu testimoni familiar. Al seu pare el van fer fora de la universitat per negar-se a fer la salutació nazi i la seva germana discapacitada es va salvar de miracle d’acabar en el programa d’eutanàsia de Hitler, l’Aktion 4. "La meva mare era de Creu Roja i es va deslliurar d’afiliar-se al partit. A casa sempre es va parlar obertament dels crims nazis, però érem una excepció. Un oncle va morir al front de Polònia, però en una visita a casa va explicar que va participar en un bany de sang i que no ho suportava. Un altre oncle va ser desnazificat però mai va parlar de la guerra".

Notícies relacionades

Darrere la pista dels botxins de Hitler

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

La novel·la no oblida altres culpes, com la que encarna un jove advocat jueu, inspirat en una professora de la filla de Hess. "És la que senten els supervivents. Se senten culpables de no haver-hi pogut fer res, d’haver-se salvat". D’altres, com la mare de l’autora de 'La casa alemana', senten la culpa heretada de la generació anterior, que havia guardat silenci. "De nena vaig ser amb els meus pares al camp de Bergen-Belsen, però en vam sortir de seguida perquè la meva mare es va posar a plorar. No podia suportar-ho". 

Hess, conscient del ressorgiment dels "corrents xenòfobs i nazis" i que "els testimonis han mort o ja són molt grans", emfatitza la necessitat d’"explicar una vegada i una altra el que va passar perquè és tan lluny en el temps que es comença a oblidar".