Daniel Defoe. Diari de l’any de la pesta

’Diari de l’any de la pesta’ potser és la història menys coneguda de les que van sortir de la ploma de Daniel Defoe. Menys que el seu universal ‘Robinson Crusoe’ o ‘Moll Flanders’, però d’una altura literària similar a les anteriors. Al ‘Diari’, Defoe fa un relat novel·lat en el qual, de manera emotiva i esgarrifosa, es descriuen amb cruesa els horribles esdeveniments que van coincidir amb l’epidèmia de pesta que va assolar Londres i els seus voltants entre 1664 i 1666. Una epidèmia que va deixar mes de 70.000 morts. Vells busca-raons amagats en les seves fortaleses per emetre ordres i decidir la vida d’altres.

Defoe amb prou feines tenia cinc anys quan va succeir la mortaldat però això no és obstacle temporal o imaginari per a l’escriptor, que aixeca una peça narrativa molt destacable reconstruint de manera precisa es el que succeir als carrers de Londres. Anthony Burgess, en la introducció a l’edició que ara publica Alba Editorial, diu que es tracta «d’obra d’art molt elaborada, un ardit de la imaginació», ja que Defoe «és un dels inventors més grans de la narrativa anglesa».

El retrat de la cara mortal de Londres de 1722, per les seves concomitàncies socials, ofereix una perspectiva fascinant sobre la nostra crisi actual. La pesta bubònica va ser, per descomptat, molt més terrorífica que el coronavirus. Però en la forma en què es va portar, i l’efecte que va tenir en les emocions i el comportament de les persones, hi ha misterioses similituds enmig de les diferències. Defoe les va capturar totes.

Caos de la vida quotidiana

Ric en detalls, anomenant carrers, carrerons, cementiris i pubs, narra el caos de la vida quotidiana durant la terrible envestida. Defoe explica la història de l’epidèmia a través del càlcul de morts per regió. Les seves descripcions dels que van emmalaltir i van morir són esgarrifoses. Com en els nostres dies, molts des del principi creien o no podien creure el que estava succeint. La malaltia va colpejar fortament metges i infermeres (com ara), va provocar l’acaparament i va provocar rumors sobre grups minoritaris (com ara) als que es podria culpar. Igual com ara, van sorgir xarlatans i endevins per netejar les butxaques de persones espantades i desesperades. Es van aprofitar dels més vulnerables.

Notícies relacionades

Intriga amb rerefons social i polític

Versions gamberres

Defoe acaba el seu llibre comentant el delit total que la gent va experimentar al veure’s al carrer compartint amb familiars i estranys l’alegria d’estar junts després que la plaga havia passat.

Defoe captura el fatalisme pragmàtic dels londinencs, però mai condemna el seu comportament, fins i tot en les circumstàncies més abjectes; més encara, sembla admirar la seva fortalesa a l’observar un «coratge brutal».