‘Soul’: el sentit de tot això

Les pel·lícules de Pete Docter són de les més ambicioses, madures i complexes del catàleg de Pixar; entre elles s’inclouen ‘Up’ (2009), dotada d’una devastadora seqüència inicial que resumeix en cinc minuts la història sencera d’un matrimoni, i ‘Del revés’ (2015), que defensa amb passió la importància de la tristesa en la nostra vida. Però, fins i tot d’acord a aquests estàndards, el seu nou treball resulta excepcional. Ni més ni menys, funciona com l’equivalent cinematogràfic d’una crisi existencial.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Mentre contempla un pianista de jazz que, després de tenir un accident mortal, recala en uns llimbs fantàstics on es determinarà el destí de la seva ànima, ‘Soul’ inclou un hilarant ‘slapstick’ i seqüències d’acció impecablement orquestrades per satisfer els espectadors més joves, però està més interessada en plantejar afilades reflexions sobre el que significa portar una vida de la qual poder-se sentir orgullós, la importància de prestar atenció als petits plaers quotidians que sovint donem per fet i la dificultat de tenir una raó per aixecar-se del llit cada matí. I alhora és absolutament enlluernadora a nivell visual amb el retrat que fa de la ciutat de Nova York a través de les sales de concerts, les barberies de barri i els vagons de metro, però també imaginant un territori extradimensional travessat per una cinta transportadora còsmica –homenatge inconfusible a ‘A vida o mort’ (1946)–, buròcrates de perfil picassià i psicodèlics caçadors d’ànimes perdudes.

És cert que, en general, ‘Soul’ fa la sensació que vol massa coses alhora: una melancòlica oda als somnis no complerts, però també una estrafolària comèdia metafísica i un esbojarrat embolic sobre un home atrapat en un cos que no és el seu; inevitablement, no aconsegueix prestar a cada tema l’atenció que mereix. I pot ser que aquest també sigui el motiu pel qual alguns dels arguments que utilitza per defensar les seves tesis –que la personalitat individual és impermeable a la genètica i l’experiència, que per superar la depressió i l’ansietat no hi ha més que aprendre a disfrutar d’un bon tros de pizza– resultin més aviat simplistes. En tot cas, considerant la falta d’ambició que tantes pel·lícules afligeixen –especialment en el camp de l’animació–, ¿quin sentit tindria culpar ‘Soul’ d’excedir-se en els seus objectius, especialment si en el procés de queda a uns passos d’entendre el sentit de la vida?