Obituari

Mor José Cadahía, fundador de la sala Razzmatazz i del festival Summercase

La seva estratègia era situar-se al més aviat possible, i tant sí com no, a la ‘pole position’ per quan arribés el gran combat final dels festivals. Però la prudència mai va ser el seu fort

Mor José Cadahía, fundador de la sala Razzmatazz i del festival Summercase
3
Es llegeix en minuts
Nando Cruz
Nando Cruz

Periodista

ver +

José Cadahía Sendra, fundador de la sala Razzmatazz i del festival Summercase va morir al seu pis de l’Eixample el 10 de desembre. Cadahía, de 49 anys, va ser un dels promotors estrella en escena indie barcelonina i un dels protagonistes del boom dels festivals de la dècada passada. El 2008 el seu entramat de macroesdeveniments musicals estiuencs disseminats al llarg de l’Estat va fer fallida estrepitosament i va emigrar al Brasil. Tot i que feia anys que havia tornat a Barcelona, mai es va reincorporar al negoci musical.

Cadahía es va donar a conèixer a finals dels anys 90 com a impulsor de les festes A Saco a la sala Zeleste. Era un jove aficionat a la música ‘indie’ que acudia regularment a les sessions de DJ Amable a l’Hospitalet. Tant es va implicar en aquella emergent escena ‘indie’, que va arribar a coincidir a la cabina amb Amable donant-li un cop de mà amb la taula de llums. Al cap de pocs anys, seria Cadahía qui contractés Amable ja en la seva nova condició d’empresari de la nit ‘indie’. Cadahía va obrir el Mond Bar a la plaça del Sol i el Mond Club a la sala Cibeles, però l’empenta definitiva va arribar quan es va quedar la sala Zeleste, local que compartiria amb el seu amic de la infància Daniel Fadiella. Va ser Cadahía qui va rebatejar Zeleste. Es diria Razzmatazz amb referència a una cançó dels seus admirats Pulp. I va ser ell qui, amb la seva sòcia Paloma Cordón, va convertir la sala en parada obligatòria per a centenars de bandes ‘indie’ consagrades o en ple enlairament. Suede, Tindersticks, The Divine Comedy, Suede, Teenage Fanclub, Ian Brown, Kaiser Chiefs... Moltes aterrarien al cicle hivernal Wintercase, amb escales a Madrid, Vitòria i València. Uns tals Franz Ferdinand es van plantar el desembre del 2003 com a teloners dels teloners. Altres futures estrelles debutarien a les matinades del Razz Club. Va ser el cas d’Arctic Monkeys, que només havien editat cinc cançons.

En 2004 Cadahía va adquirir la llicència del festival britànic d’electrònica Creamfields i va organitzar una primera edició a Almeria. Amb Jeff Mills, Massive Attack, Fatboy Slim i Paul Oakenfold al cartell, l’èxit va ser absolut. Cadahía tenia clar que Espanya havia de ser la meca dels festivals musicals i, dos anys després, fundava el Summercase, amb edicions simultànies a Barcelona i Boadilla del Monte. Patrocinadors com San Miguel i Telefónica recolzaven totes les seves aventures amb generosíssimes aportacions econòmiques que li servien per aconseguir els millors grups pagant qualsevol preu.

El crac del 2008

Notícies relacionades

El 2008 havia de ser l’any del tot o res. Cadahía va organitzar ni més ni menys que nou festivals: les dues edicions del Summercase, dues més de Creamfields (a Vigo i Almeria), l’Ola (a El Ejido), el Forward (a Madrid i València), el Daydream (una única jornada al Parc del Fòrum amb Radiohead com a protagonistes) i el Doctor Loft, organitzat a mitges amb la promotora Doctor Music i en el qual REM va acabar actuant davant dues mil persones. Anava a totes, però la patacada va ser estrepitosa. Tant, que per evitar que el daltabaix provoqués el tancament de Razzmatazz, la sala quedaria en mans de Fadiella. Menys sort va tenir la discogràfica Sinnamon, que va rellançar La Buena Vida, Mishima i Astrud, entre d’altres: va fer fallida. Del Summercase mai més se’n va saber res fins que el 2012 l’edició de Boadilla va aparèixer en el sumari de la trama Gürtel.

Cadahía sempre va dir que la guerra dels festivals encara havia d’arribar. I tenia raó. Aquells estratagemes per robar-se grups pagant caixets desorbitats eren jocs de nens comparats amb les compravendes d’accions, les pràctiques monopolístiques i els fons inversors que ronden avui el sector. La seva estratègia era situar-se al més aviat possible, i tant sí com no, a la pole position per a quan arribés el gran combat final. Però la prudència mai va ser el seu fort i va caure eliminat en els primers revolts. Arruïnat completament, es va desvincular de totes les seves empreses i va fugir del país. La seva etapa a São Paulo va ser de màxima discreció. També les que passaria després a Florència, Madrid i, finalment, a Barcelona. Mai va emprendre nous negocis. La causa de la seva mort no ha transcendit. Només que va ser quatre dies abans de complir-se 20 anys de la inauguració de Razzmatazz amb un espaterrant directe de The Flaming Lips.

Temes:

Razzmatazz