2020: el gran any de les directores de cine

Dea Kulumbegashvili (‘Beginning’)

Dea Kulumbegashvili (‘Beginning’)

La directora georgiana es va convertir en la gran sensació de la passada edició de Sant Sebastià, on va arrasar amb la majoria dels premis gràcies a la seva ‘opera prima’, ‘Beginning’. La seva aposta és radical des dels primers compassos, el seu estil, tan precís com poètic a l’hora de parlar de la culpa i la repressió religiosa d’una dona que s’enfronta a la hipocresia i la violència, tant física com verbal i metafòrica, de la societat patriarcal que l’envolta. A través d’una rigorosa posada en escena en la qual predominen els plans fixos, ens endinsem en un univers opressiu que contrasta amb la força de la naturalesa de l’entorn. Una veu d’una poderosa força expressiva capaç de transportar l’espectador a llocs tan incòmodes com reveladors.

Eliza Hittman (‘Nunca, casi nunca, a veces, siempre’)

Eliza Hittman (‘Nunca, casi nunca, a veces, siempre’)

És el seu tercer llargmetratge i amb aquesta pel·lícula es va alçar amb els premis del Jurat en els festivals de Berlín i de Sundance. A Hittman li interessa furgar en les misèries de la societat del seu país i desemmascarar la seva hipocresia i puritanisme, en aquest cas a través de la mirada d’una jove que s’enfronta a tota mena de traves per portar a terme la decisió d’interrompre el seu embaràs. Es tracta d’una pel·lícula austera, atapeïda de silencis, però alhora, de les seves imatges contingudes, desprèn una enorme força i sensibilitat, una espècie de ràbia muda, però sobretot aconsegueix transmetre empatia, sororitat, respecte i emoció sòbria. L’escena que dona títol a la pel·lícula és de les que mai s’obliden.

Pilar Palomero (‘Las niñas’)

Pilar Palomero (‘Las niñas’)

És sens dubte el debut espanyol més important de l’any. La directora s’endinsa en l’espai atapeït d’inseguretats i pors de la preadolescència a través dels ulls d’una nena filla d’una mare soltera que estudia en una escola de monges. El context social i polític resulta fonamental, l’Espanya del 1992, plena de contradiccions, aparentment moderna, però alhora arrossegant molts dels mals de la repressió franquista. La directora sap combinar tots aquests elements per crear una ‘coming-of-age’ que s’endinsa en l’univers femení de manera delicada i honesta per evidenciar de quina manera s’han anat trencant tota una sèrie de tabús entorn de l’educació i la culpa.

---

Amy Seimetz (’She dies tomorrow’)

Amy Seimetz (’She dies tomorrow’)

Relat sobre les ansietats contemporànies que ha connectat de forma molt especial amb la situació actual de la pandèmia i la por de morir de forma inesperada. La directora parla de la fragilitat contemporània a través d’un relat d’horror metafòric de caires apocalíptics en el qual la idea de mort es transmet com un virus contagiós. La seva mirada se centra en la intimitat d’una sèrie de personatges que s’enfronten a les seves últimes hores en els seus respectius espais quotidians on afloraran totes les seves inseguretats i una sensació de buit gairebé còsmic. Amy Seimetz compon un malson quotidià suggestiu i profundament experiencial a l’hora de generar un pànic irreflexiu i absorbent.

 Rose Glass (‘Saint Maud’)

Rose Glass (‘Saint Maud’)

El turment i la culpa se situen en el centre d’una de les ‘opere prime’ més pertorbadores de l’any en la qual es rastreja l’ombra de ‘Repulsió’ de Polanski, sobretot en la seva manera d’acostar-se a la claustrofòbia dels espais i a la progressiva espiral de bogeria en què se submergeix la protagonista, així com en el seu toc oníric i al·lucinatori. ‘Saint Maud’ ens situa en un espai malaltís en el qual predomina el dolor i la malaltia, tant del cos com de l’ànima. Està plena de troballes visuals i compta amb una planificació tan obsessiva com la mateixa protagonista. Un malson, tant físic com psicològic, recargolat en què es fon el fanatisme religiós i l’autodestrucció.

---

Waad Al-Kateab (’Para Sama’)

Waad Al-Kateab (’Para Sama’)

El terme cine de guerrilla, de documental de combat, adquireix un significat diferent en aquest impressionant testimoni en primera persona sobre el setge a què va ser sotmesa la ciutat d’Alep per part del règim sirià fins a la seva completa destrucció.

Waad Al-Kateab, una estudiant compromesa, va agafar la seva càmera per deixar constància del curs dels esdeveniments i dels crims que estaven ocorrent i en les imatges es cola el terror i la mort, també les reflexions d’una dona que lluita per ser coherent amb la seva faceta d’activista i de mare. Per això la pel·lícula és una carta d’amor a la seva filla, perquè no s’oblidi mai de la barbàrie ocorreguda i continuï lluitant per la llibertat.

---

Nuria Giménez (‘My Mexican Bretzel’)

Nuria Giménez (‘My Mexican Bretzel’)

El cine documental continua sent un dels espais més rics per a l’experimentació. Per això Nuria Giménez va decidir jugar amb les imatges que va trobar al soterrani del seu avi i va començar a compondre una història inventada sobre una dona que explica la seva vida a través d’un diari en el qual afloren les seves pors i desitjos més ocults. La directora va tardar set anys a donar forma a aquest material en un procés laboriós de prova error per trobar el que buscava. El resultat és una obra silent i magnètica, que trenca tots els esquemes a l’hora de dilapidar les barreres entre la veritat i la mentida (tant en el cine com en l’àmbit privat), l’artefacte i l’emoció més elevada i poètica.

---

Radha Blank (‘Rapera a los 40’)

Radha Blank (‘Rapera a los 40’)

¿Com reinventar-se quan estàs sumida en una crisi professional i personal? D’això parla Radha Blank a la seva molt autobiogràfica obra ‘Rapera a los 40’, un dels descobriments del passat Sundance que va adquirir Netflix per a la seva distribució.

Blank pren com a referència el cine afroamericà dels noranta per furgar en les contradiccions i les penúries d’una dona negra en un panorama en constant transformació en el qual no aconsegueix trobar la seva pròpia veu creativa. I això és precisament el que intenta Radha Blank amb aquesta pel·lícula, exorcitzar els seus fantasmes a ritme d’un rap contestatari i enganxós que es converteix en un himne contracultural des del mateix sistema posant en evidència la seva hipocresia.

---

Joanna Hogg (‘The souvenir’)

Joanna Hogg (‘The souvenir’)

No és una principiant, des dels anys vuitanta que fa cine (tot i que amb escasses incursions), però aquest any s’ha descobert al nostre país gràcies a ‘The Souvenir’, estrenada a Filmin. Es tracta d’una obra major sobre la creació, sobre la identitat, sobre com furgar en el passat per ser fidels al present. La directora es remunta als vuitanta per mirar-se al mirall de la jove Honor Swinton Bryce (filla de Tilda Swinton) i embarcar-nos en un viatge dolorós pel temps, l’amor i la mort a través d’una elegància congènita, una narració fracturada i etèria i una enorme delicadesa expressiva.

---

Shannon Murphy (‘El glorioso caos de la vida’)

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Shannon Murphy (‘El glorioso caos de la vida’)

Són moltes les pel·lícules que tracten sobre el primer amor. Però ¿i si també fos l’últim? La directora australiana parla de la malaltia en l’adolescència, de la mort i la necessitat de sentir-se acceptada en aquesta pel·lícula en la qual batega l’excentricitat, l’humor i els sentiments al límit i contradictoris que caracteritzen el moment vital de la protagonista. El que podria ser un culebró ‘teen’ es converteix en una obra especial i diferent, que introdueix un toc pop per parlar de l’angoixa existencial mil·lennista.