Mujeres, coses tristes i boniques en el cicle Sala L’H

Mujeres, ¿en versió desendollada, de tamboret i escombreta? No va arribar a tant: a la tercera cançó, Yago Alcover ja estava dempeus, proclamant al món, guitarra elèctrica en bandolera, el desconsol del seu Romance romántico. Música pop ansiosa i a cor obert, la d’aquest grup barceloní de trinxera, que aquest dissabte ens va clavar una molt benvinguda sacsejada en el seu (doble) passi de l’Espai Zow1e, de L’Hospitalet (cicle Sala L’H).

Sessió, la nocturna, precedida d’un sobresalt, quan la guàrdia urbana es va personar per comprovar la llicència de la sala, la qual cosa va demorar uns minuts l’arrencada del concert. Aquesta poc simpàtica sensació de semiclandestinitat i de no trepitjar terra ferma. «Bon ensurt ens ha donat la poli, ¿eh?», va deixar anar Alcover, com si fóssim al Chicago dels anys 20, abans d’atacar amb Vivir sin ti, allà valent-se de la guitarra acústica, i recordar-nos que Mujeres, més enllà dels seus aires de rudes bergants, són un reguitzell de sentimentals.

La pista peruana

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

El trio va desplaçar al públic la selecció del repertori, a partir d’una llista de cançons que cada assistent es va trobar al seient, i del diàleg en va sortir un bolo impetuós que ens va treure a tots de l’estat mental moix d’aquests temps a base de vestigis irats de rock de garatge, melodies pop molt sentides i sintonia directa amb les bandes espanyoles (i hispanes: Demolición, dels peruans Los Saicos) que van obrir camí als 60. Aquí, la identificació amb un imaginari d’un altre temps és només una opció com una altra: manen les cançons, esveltes i batalladores, com Aquellos ojos, recreada en versió «trallera», fent notar que «les coses tristes són boniques».

I hi va haver motius d’orgull per aquest nou disc de títol ‘malrollero’, Siento muerte, del que va sortir l’estremidora balada ‘Algo memorable’, amb el seu teclat flotant i les seves cites a la «sala d’espera a enlloc». Cançó, com tot el concert, per insuflar ànims i recordar-nos que, malgrat tot, aquí estem, vius i (més o menys) bé.