Una expedició doblement insòlita

Com en tantes altres ciutats, a Barcelona l’oferta musical està distribuïda de forma molt desigual; resplendeix amb força a determinats barris mentre que en d’altres amb prou feines hi ha rastre. Durant la pandèmia, aquesta bretxa cultural ha sigut encara més flagrant, però si una iniciativa ha perseverat en la seva tasca anivelladora aquesta ha sigut el programa Barcelona Districte Cultural impulsat per l’ajuntament i les activitats del qual arriben fins a una trentena de barris: des de Badal fins a Ciutat Meridiana i de la Barceloneta a Sant Gervasi. Aquest quadrimestre el cicle ha sigut especialment fèrtil, ja que a les dates previstes per a la tardor s’han afegit altres de reprogramades després de les cancel·lacions de primavera. Ha sigut un salvavides per a centenars d’artistes i una alegria per a milers de ciutadans.

Dissabte la música va arribar a la Teixonera, petit barri encaixonat entre el Carmel, el Coll, la Clota i Vall d’Hebron. Aquell escarpat pendent adquirit i urbanitzat a principis del segle XX per Joaquim Taxonera, un empresari sabater que va fer fortuna a les Filipines, es va transformar en els anys 60 en el barri superpoblat que coneixem avui. A 300 metres de la Ronda de Dalt, en el número 75 del carrer Arenys, l’estreta artèria central que pren el seu nom de la ciutat natal de Taxonera, està ubicat el Centre Cívic Teixonera. I tot i que aquest equipament municipal està especialitzat en dansa, a la pràctica disposa d’un dels comptadíssims escenaris del barri en els quals es pot programar música en viu. Un concert és tot un esdeveniment a la Teixonera, sí. Però el d’aquest cap de setmana va ser insòlit per moltes altres raons.

Futbolí, bales i globus

No hi pot haver millor manera de guanyar-se l’atenció del públic que treure una barra de futbolí amb els seves quatre defenses, acostar-se-la als llavis, bufar i que soni com una flauta travessera. Bé, sí. Que uns altres dos instrumentistes l’acompanyin agitant una bossa de bales i alliberant sorollosament l’aire d’un globus. Així les gasta l’Orquestra Reusónica Trío, un combo esperpèntic que toca qualsevol artefacte imaginable. A l’escenari hi havia cubs, maletes, cadires plegables, hula-hops, tanques d’obra... «tot el que veieu són instruments. Que siguin musicals, cal demostrar-ho», acceptava Xavi Lozano, abans d’agafar una roda de bicicleta i fer-la sonar com una flauta. ¿Seria una biciflauta?

L’italià Rocco Papia, amb la seva guitarra acústica, va marcar el guió d’un repertori dedicat al mar. I així va ser com, sense moure’ns del carrer Arenys, des del qual no es veu el Mediterrani, vam viatjar musicalment del Brasil a l’Índia, de la siciliana illa Favignana al colombià riu Magdalena, del jazz fusió al folklore castellà, de Lucio Dalla a Totó la Momposina. Papia va tocar una kora mandinga fabricada amb una llauna de cafè i diversos fils de pescar. I fent girar una altra roda de bicicleta, Lozano ens feia sentir les onades del mar. De sobte, una vella planxa de surf es transformava en una mena de taula índia. I un cargol de mar de mar gegant en... ¡A veure: Un cargol de mar de mar gegant ja és un instrument! El percussionista Antonio Sánchez completava l’espectacle sonor sacsejant grapats de clauers de la Torre Eiffel i bosses de plàstic, esquinçant ampolles d’Anís del Mono i submergint trastos diversos en un gibrell amb aigua.

Missatge ecologista

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

L’espectacle ‘Fem música de l’insòlit’ de l’Orquestra ReuSònica Trio té un objectiu artístic i una intenció social: conscienciar el públic de com estem destruint el mar. «Cada minut es descarrega al mar un camió ple de plàstics. I portem una hora de concert», va calcular l’italià per obligar-nos a imaginar la quantitat de tones de residus que s’hauran abocat al mar mentre érem tan feliços a la sala polivalent del centre cívic. Papia va assegurar que el principal productor de plàstic del planeta és Coca-Cola i que la solució és nostra: passa per deixar de comprar plàstic. El públic va emmudir. La música va tornar a sonar gràcies a un vibràfon fet amb ampolles de plàstic de dos litres de Coca-Cola. Hi ha plàstics que cobren nous usos.

El concert va acabar com va arrencar: a ritme de samba. Aquesta vegada, amb una xancleta, dues tuberies de plàstic, un tub de busseig i una tapa de cassola com instruments musicals. Els dos nens que s’havien passat el concert afligits per una mena de ball de sant Vito van posar-hi la resta. I quan es van encendre els llums, els adults es van acostar al caire de l’escenari. Semblava que una riuada havia arrossegat fins a la sala polivalent del barri un munt d’escombraries. Però no, aquesta vegada havia sigut un espectacle musical.