Niño de Elche, cant atòmic a l’Espai Zow1e

CRÍTICA

Sempre és desconcertant que surti l’artista a l’escenari i et deixi anar que no té ni idea de què farà aquella nit. Bé, no n’hi haurà per tant. Però la improvisació és un recurs que està a l’abast dels alts talents, i el Niño de Elche el va il·lustrar, divendres passat, encoratjant-se més enllà de tota pauta en un recital de vers lliure, amb la paraula parlada i cantada, acompanyant-se tan sols dels seus palmells, la seva guitarra i la lletra amb perfils autobiogràfics del seu llibre In memoriam. Possessions d’un exflamenc, que ha vist la llum aquests dies.

Bolo amb un plus d’excepcionalitat a l’Espai Zow1e, de L’Hospitalet (cicle Sala L’H), que acollia el seu primer concert des del 14 de març. Emoció en l’ambient, en sintonia amb l’actitud de Francisco Contreras, el Niño, a l’aventurar-se en un recital diferent, arrelat a les seves vivències infantils i familiars, i rememorant «aquest xaval que volia ser ‘cantaor’ de flamenc i no ho va aconseguir». Com sabem, la seva manera de ser flamenc consisteix a discutir els codis i els acords que han fet del gènere el que és, i que, al seu parer, l’allunyen del que sempre va ser. Una posició que va envoltar amb una aura de realisme màgic a partir d’una escena concreta i baptismal: «El meu pare em va tallar les ungles darrere d’una porta perquè sortís ‘cantaor’». Punt de partida del llibre i símbol del seu ànim d’alliberar-se de les «cuirasses» a través del cant.

Nadala ‘hardcore’

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Aquesta sublevació arriba fins avui i es va fer carn i verb en escena, entre la summa delicadesa del Fandango cubista de Pepe Marchena i els severs acords de guitarra de la nadala justiciera Los campanilleros; acords secs apuntalant el seu festival d’onomatopeies, quejíos a compte del «ric avariciós» a qui «Jesucrist almoina va demanar». Cant vertiginós, heterodox amb causa i doctrina, que va enredar en històries sobre els seus anys de creixement, quan al cor de l’escola el renyaven per sortir per la tangent, o quan somiava cantar algun dia al mercat de La Unión, seu del Festival del Cante de las Minas, il·lusió consumada ja fa temps.

Va ser el recital ras i curt d’un Niño de Elche que en va tenir suficient i de sobres per tensar l’ambient, i que va sortir al pas de les seves pròpies exigències. «El flamenc cansa molt, no com la música experimental, on no has de fer res,» va fer broma després de donar-ho tot en el conscienciós Romance de las tres cautivas, a punt per estirar el bolo citant al fandango de Huelva i la buleria, i preguntant-se, una mica contrariat, «per què a Catalunya no se senten gaires ‘saetas’». Però, recordant els temps en què va treballar a Tablao Flamenco Cordobés, a la Rambla, va ser expeditiu: «les millors gresques les he passat aquí, a Barcelona.»