Paco Roca: «Per al franquisme, els pobres mereixien ser pobres»

Tot neix a partir de ‘La casa’ (2015), premiat aquest 2020 amb un Eisner. «Aquell còmic el vaig fer perquè el meu pare acabava de morir i jo acabava de tenir un fill. Em vaig adonar que sabia en realitat molt poc d’ell, més enllà de les experiències comunes, i no vaig voler que em passés el mateix amb la meva mare, volia entendre-la. Així que vaig començar a gravar-la a ella i també a la resta dels grans de la meva família per recopilar els seus records d’infància i joventut», explica Roca (València, 1969), que torna al tema de la memòria: la familiar i col·lectiva, que ja ha recreat en títols com la mateixa ‘Arrugas’ (sobre l’Alzheimer), ‘El invierno del dibujante’ (els ‘cracs’ de l’escola Bruguera), ‘El ángel de la retirada’ i ‘Los surcos del azar’ (els republicans espanyols en l’exili), però també en línia amb el díptic del guionista i també Premio Nacional Antonio Altarriba en ‘El arte de volar’ i ‘El ala rota’, o de Jaime Martín i ‘Las guerras silenciosas’ i ‘Jamás tendré 20 años’. 

«No som res sense un passat –apunta Roca. Necessitem saber d’on venim, com eren els nostres ancestres. ‘Regreso al Edén’, com ‘La casa’, és la meva manera de buscar la meva identitat, de comprendre millor els meus orígens i per tant a mi mateix, perquè et veus retratat en diferents personatges. Jo veig el còmic com una manera d’entendre les coses, d’empatitzar amb els personatges per entendre les seves motivacions. I en aquest cas m’ha ajudat a comprendre més la meva mare i la bombolla que es va crear sobre la seva família al voltant d’aquella foto». L’única que va tenir de la seva mare i on apareixia amb els seus germans, sense el pare, a l’antiga platja de Natzaret, on anaven les famílies humils els diumenges. «La va ajudar a suportar el sofriment. Va reinventar el seu passat de misèria i es va crear el seu propi Edèn, tot i que sabia que era fals, però pensava que podia reconstruir-lo en el futur.»

«La vida és tan efímera que és mala sort que et toqui viure moments com una guerra, una postguerra tan llarga i una dictadura. Però la meva mare mira al passat amb la pàtina de nostàlgia de la infantesa –continua el dibuixant. Recorda que anaven al llit sense menjar i que no podien dormir per la gana. ‘Érem nens’, et diu sense amargor. Això en un temps en què un oncle seu va morir de tuberculosi perquè no podien pagar els medicaments, que amb l’estraperlo eren massa cars».  

Els pobres mereixien ser-ho

Era una dictadura on «la justícia i la llibertat no existien i els pobres assumien la seva condició sense protestar». «Era la base per mantenir el sistema, la jerarquia franquista: cada un ocupava la seva posició per designi diví, els pobres mereixien ser pobres i els rics mereixien ser rics», assenyala sobre uns anys en què els perdedors del bàndol republicà, com l’oncle i l’avi de la mare de Roca, mai van parlar de la guerra civil. «Ja ho va plasmar Miguel Gallardo sobre el seu pare a ‘El largo silencio’. Eren ‘els rojos’ en comptes dels defensors de la democràcia. En el llibre parlo d’aquesta perversió del llenguatge», denuncia, i recorda que el franquisme va anomenar el cop d’Estat Gloriós Alçament; als colpistes, Exèrcit Nacional. 

«Els perdedors es van passar 40 anys sense poder parlar ni explicar el que van patir i ara encara hi ha qui els diu que callin perquè no s’han de ‘reobrir ferides’ i protesten perquè, afirmen, hi ha massa pel·lícules o novel·les de la guerra civil –diu indignat. En la transició es va voler girar full massa ràpid. I avui molts ja no hi són per explicar-ho. Quan un país està desmemoriat s’acaba polititzant i barrejant la veritat amb les falsedats, posant al mateix nivell la República que la dictadura, els ideals d’uns i d’altres, el treure el nom d’un carrer d’un franquista que la d’un polític electe... No pot ser que Viquipèdia posi al mateix nivell la versió de Paul Preston o Ángel Viñas que la de Pío Moa». 

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

‘Regreso al Edén’ és també un homenatge a les dones que, com la seva mare, no van poder anar a l’escola i amb prou feines sabien llegir i escriure. «Però sí els ensenyaven que el seu destí era casar-se, perquè quedar-se solteres no era una opció i sí una desgràcia. I això sense parlar de ser soltera i quedar-se embarassada, una vergonya per a tota la família», lamenta Roca, situacions de les quals dona fe en el còmic, tot i que en hi aboqui un petit grau de ficció, perquè «la ficció és la millor manera d’explicar la realitat». 

Mentre Alejandro Amenábar avança en el rodatge d’una minisèrie sobre el seu còmic ‘El tesoro del Cisne Negro’, Roca prefereix veure la part positiva del confinament. «Sembla que s’han llegit més llibres i que la gent ha comprat més a les llibreries, i jo he tingut més temps per estar amb la meva dona i les meves dues filles». Però «és prest per plasmar la pandèmia en un còmic», opina. «És tot tan canviant... ara tenim una altra percepció de tot diferent de la de fa només mig any. Necessitem perspectiva».