ENTREVISTA

Quimi Portet: «Faig cançons per oblidar-me del proïsme»

El músic publica 'Si plou, ho farem al pavelló (Live in Cincinnati)' el seu primer disc en directe, encapçalat per una revisió de 'La Rambla' com a exercici d'«enyorança turbo»

zentauroepp55994471 icult portet201127120954

zentauroepp55994471 icult portet201127120954

4
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto

El disc en directe mai ha sigut l’especialitat de Quimi Portet: ni tan sols El Último de la Fila va publicar (en vida) un àlbum gravat en concert. Però després de 23 anys d’obres al seu nom, li ha semblat que ja tocava formular l’excepció a la regla, i allà es pot trobar ‘Si plou, ho farem al pavelló’ (títol d’una de les cançons), que immortalitza el refinat primitivisme dels seus concerts. Àlgida sessió de música «una mica tribal, però tocada de la manera més cuidada possible, com una tribu de científics», aventura l’astre intercomarcal de Vic.

El disc, gravat en diverses actuacions a Catalunya, llueix un subtítol catxondo, ‘Live in Cincinnati’, que ens recorda que, fa gairebé una dècada, Portet va aparèixer com a artista convidat, cantant ‘La Rambla’, en el fals directe ‘Concert a París’, d’Albert Pla i Joan Miquel Oliver. «El nom de Cincinnati em fa riure. Sí, ja sé que és un humor una mica rupestre el meu, però...», es disculpa el músic. Si en aquell àlbum, que simulava un recital a L’Olympia, el galimaties del públic envoltava de manera exagerada les cançons i donava a la gravació una pàtina de triomfalisme, aquí ell ha anat pel camí invers. «l’he posat molt baixet, sí, perquè jo tinc un públic bastant relaxat, i el meu no és un repertori per esvalotar la gent», raona, apel·lant a «la serietat» dels seus companys en escena, Jordi Busquets (guitarra) i Ángel Celada (bateria), i distanciant-se de certs ‘live albums’ dels anys 70 en els quals «no se sentia res i hi havia cridòries delirants» (amb excepcions: ‘Made in Japan’, de Deep Purple, «apoteòsic», o l’«espectacular» ‘Comes alive’, de Peter Frampton).

Orgullós ‘overdub’

Aquest és un disc en directe que arriba a semblar d’estudi pel seu acabat perfeccionista. Si, en altres temps, l’‘overdub’ en aquesta classe d’àlbums (l’afegit de pistes instrumentals) era una pràctica que s’ocultava, Portet l’exhibeix sense complexos. «Primer, perquè qui escolti el disc mereix una explicació, i després perquè m’ho he passat bomba gravant baixos i fent postproducció», explica. «No es tractava de reparar imperfeccions del directe: hi ha hagut una pulsió artística en el procés».

A Portet li sembla oportú «transmetre la il·lusió del concert en aquest temps de pandèmia», assumint que el directe i l’estudi són «dues disciplines totalment diferents, com el cine i el teatre». Aprofita per recrear certa melancolia de l’era pre-Covid en la cançó triada com a senzill, ‘La Rambla’, que ja era nostàlgica quan la va gravar per primera vegada, el 1997. «Ara és un tema d’enyorança turbo», precisa Portet, que evoca aquella Rambla dels 70, «de la Barcelona napolitana en la qual et podies creuar amb Sisa, Pau Riba, Manel Joseph, Maria del Mar Bonet o Toti Soler». Algunes de les seves cançons, observa, han anat guanyant-se el seu lloc al món, i la seva forma, a través del temps. Com ‘Francesc Pujols’, que «va néixer sent una mica folk i s’ha convertit en un estrepitós tema de guitarres».

Artista amb tres vides

Notícies relacionades

El disc recull temes de tots els seus discos en solitari excepte dos: ‘Acadèmia dels somnis’ (2001) i aquell llunyà debut, gravat encara en temps d’El Último, anomenat ‘Persones estranyes’ (1987), que li queda «estèticament lluny» perquè es veu a si mateix «cridant i amb una veu molt aguda». Es diria que Quimi Portet és un artista amb dues vides, abans i després de la seva aliança amb Manolo García. «Per a mi, és una i única», replica. «Tot i que des de fora poden ser fins i tot tres: una primera molt divertida, amb grups com Los Rápidos i Los Burros; la segona, la d’El Último, molt excitant, i la d’ara, que era la més incerta i ha acabat sent la més llarga, i més intensa del que podia imaginar», reflexiona. L’adopció del català va marcar un punt d’inflexió. «No hi ha gaires artistes al món que facin una carrera en un idioma i després es passin a un altre idioma», admet. «És una mostra de les particulars coses que els catalans podem fer».

Disc amb fons d’inventari, reafirma la motivació original de Portet de fer música sense impulsos socials ni costumistes. «Faig cançons per oblidar-me del proïsme i de les coses quotidianes, i per evadir-me de tot i de tothom, ja siguin familiars, municipis, províncies o nacions. La qual cosa no significa que no siguin coses importants per a mi, però no com a autor de música», deixa clar. El seu exercici més introspectiu és ‘Amb qui parlo’, una de les dues cançons noves de l’àlbum, que «lliga bastant amb aquesta època», raona. «Sense concerts ni espectacles, et trobes sol. Aquest tema reflecteix això: ¿per a qui escric cançons? ¿Hi ha algú allà?», es pregunta, sense aconseguir precisar quan ni com tornarà als escenaris. Es resigna a esperar i veure. «Estem en un moment que tothom ho sap tot, i jo no sé absolutament res».