'Sin señas particulares': odissees interiors

L’àrea fronterera del nord de Mèxic, un lloc increïblement hostil que s’empassa a molts dels que hi entren de camí als Estats Units, és l’escenari de la formidable ‘opera prima’ de Fernanda Valadez. En concret, la pel·lícula posa en comú l’epopeia d’una mare que busca el seu fill desaparegut –i possiblement mort– amb la d’un jove deportat del país veí que intenta trobar la seva mare, i contempla com tots dos formen una aliança calladament commovedora mentre viatgen a través del territori.

‘Sin señas particulares’ s’expressa sobretot utilitzant el llenguatge visual, exhibint composicions detallades i recorrent a recursos com el desenfocament i els primers plans per augmentar la tensió dramàtica i evocar tant l’aïllament dels personatges com la incertesa que senten respecte a l’entorn. Combinant aquesta proposta formal amb l’ús expressiu dels silencis, Valadez genera grans dosis d’empatia cap als que intenten sobreviure a la violència i la desesperació econòmica i deixa clara la tragèdia que afronten tant els que intenten fugir com els que es queden. Punyent retrat humà d’una tragèdia sense fi i exploració de l’angoixa que provoca la pèrdua, ‘Sin señales particulares’ obté de la contenció el seu contundent poder dramàtic.