Crítica de 'K.G.', de King Gizzard & The Lizard Wizard: rock als límits de la realitat

Després de publicar 15 àlbums en set anys (amb pics stakhanovistes el 2017, quan va llançar fins a cinc referències, una darrere d’una altra), la tropa de King Gizzard & The Lizard Wizard es va calmant i va apaivagant la seva set productiva. Cert és que la pandèmia no convida a planejar grans desplegaments editorials, però en la seva nova entrega, ‘K. G.’, el combo australià no es mostra amb tantes ganes d’expandir horitzons com de fer punta a aquestes troballes que l’han convertit en atracció del circuit rock dels últims temps.

‘K. G.’, disc que ha vist la llum aquest divendres en ‘streaming’, mentre que la versió física arribarà l’11 de desembre, desprèn una reafirmació de posicions des del seu mateix títol, aquestes credencials a pal sec, i connecta amb les fites de l’àlbum ‘Flying microtonal banana’ (2017), en què Stu Mackenzie es va endinsar en els misteris de l’afinació microtonal de l’Orient Mitjà. D’aquella experiència va sortir la versió elèctrica del baglamà turc (sort de llaüt d’origen ancestral) de la qual ara Mackenzie amb prou feines se separa i que imprimeix a l’àlbum un segell de psicodèlia orientalista perceptible des de la primera peça, ‘K. G. L. W.’.  El baglamà llisca aquí aquestes pulsacions esquives dels pentagrames occidentals (intervals inferiors al semitò: notes situades «entre les tecles del piano», com les va descriure Charles Ives) en una dinàmica amb ascendent místic que hauria fet feliç George Harrison.

Experiència immersiva

Com aquell àlbum de tres anys enrere, ‘K. G.’ desplega una seqüència encadenada de música en què les cançons se succeeixen sense pauses, reforçant així la sensació de trànsit sensorial impermeable a interferències. King Gizzard ens vol ficar al seu món, sense distraccions, i una vegada allà ens sotmet a un règim de rock lisèrgic eficaç a cop d’‘Automation’ i ‘Minimum brain size’, peces bessones que no obren nous camins però que treuen partit de l’excitant xoc de l’electricitat i la mística. Aquestes pistes es desenvolupen més endavant a ‘Some of us’, amb el seu desenllaç amb esbossos de ‘jam’, i la catatònica ‘Oddlife’, que sembla sortida d’un mal viatge de LSD.

Apuntant en altres direccions, el Mackenzie trobador narcòtic, d’estrofes en bucle, de ‘Straws in the wind’, la palpitació vagament ‘bluesy’ de ‘Honey’ i la incisiva trama ‘disc-funky’ d’‘Intrasport’. Exponents amb molla d’un King Gizzard que afina el tret, deixant de banda aquesta vegada els rampells de boogie o trash metal, i dedicant-se per una vegada a disfrutar d’un dels seus perfils distintius, un senderisme visionari amb marge per a l’experimentació. Àlbum concebut durant la pandèmia, ‘K. G.’ ens convida a viatjar molt lluny, més enllà de la realitat, valent-se d’una arquitectura que encara podem identificar amb aquest venerable gènere anomenat rock. - Jordi Bianciotto

ALTRES DISCOS DE LA SETMANA

Rere el seu revelador EP de l’any passat, la cantant i compositora Ana Roxanne consolida el seu estatus de nova icona de l’eteri amb un àlbum magnètic i majúscul, destil·lació puríssima d’influències dreampop, ambient o corals. Tranquil·la en la seva reconeguda intersexualitat, l’artista ofereix passatges/paisatges que reflecteixen la seva harmonia interior i en poden ajudar altres a aconseguir-la. A l’altura de ‘Suite pour l’invisible’, fa somiar amb la resurrecció improbable de This Mortal Coil. - Juan Manuel Freire

El jove pianista Aaron Diehl és la personificació de la idea de «virtuós». És capaç de fer front per igual a les exigències de la música clàssica i les del jazz i d’ajuntar els dos llenguatges amb naturalitat. Un mestre de l’exactitud i al mateix temps, un improvisador d’una inventiva formidable. En aquest disc a trio, en el qual manen la calma i la pausa, Diehl presenta mitja dotzena de peces pròpies i dona la volta amb imaginació però sense estridències a partitures de Prokófiev, Philip Glass o John Lewis (Modern Jazz Quartet). Molta classe. - Roger Roca

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

El primer àlbum d’estudi del porto-riqueny queda una mica per sota de les expectatives. Sent ell un dels reguetoners de la nova fornada més prometedors, col·laborador a molts dels ‘hits’ recents del gènere, ‘Afrodisíaco’ queda curt i irregular: tocs brillants, des de la seva veu atractiva, però a estones també és insuls. Acceptat per la ‘jet set’ llatina, pel disc desfilen, sense tampoc grans aportacions, Anuel AA, J Balvin, Wisin & Yandel, etcètera. Per ‘Afrodisíaco’ també passa, una mica d’incògnit, una còmplice Rosalía (se la sent i figura en els crèdits de dos canciones).- Ignasi Fortuny

Vicente Macià (ex-Carrots) ens dona cita en un clar al bosc amb les seves cançons encantades, d’una puresa bucòlica que no sembla d’aquest món. El seu minuciós vehicle, Pigmy (tres discos en 13 anys), procura delícies folkes combinant els instruments acústics (flautes, taules, llaüt renaixentista) amb els teclats electrònics, i casant la troba més cultivada, de veus cristal·lines, amb el brot de paisatgisme ‘prog’. Obra aliena a les categories ordinàries, invitació a la màgia i la fabulació. - J. B.