Mateo Gil ens explica les interioritats de 'Los Favoritos de Midas'

Netflix acaba d’estrenar una de les minisèries més interessants i tenses de la temporada. Es tracta de Los Favoritos de Midas, l’últim treball de Mateo Gil (coguionista de les primeres pel·lícules d’Amenábar i realitzador de films com el ‘western’ Blackthorn o el de ciència-ficció de Proyecto Lázaro). Luis Tosar encapçala el repartiment que està ple d’actors catalans com Marta Belmonte (Isabel, Servir y proteger), Marta Molins (El embarcadero), Bea Segura (Hospital Central, Cites) o Àlex Casanovas, a més de l’argentí Miguel Ángel Solá o la recuperació del desaparegut Guillermo Toledo.

El protagonista és un empresari que dirigeix un important grup audiovisual a què ha accedit després de rebre una inesperada herència de l’anterior propietari. La seva debilitat és el diari que forma part d’aquesta empresa i que, tot i que té importants pèrdues, s’obsessiona per mantenir. Una de les seves millors periodistes acaba de descobrir una informació bomba i dubta si publicar-la. Paral·lelament, el país viu sota una revolta popular que porta la gent a contínues protestes als carrers. Però tot es complica encara més quan rep una misteriosa carta firmada per Los Favoritos de Midas en la qual li exigeixen el pagament de 50 milions d’euros. Si no compleix el que li demanen assassinaran regularment una persona a l’atzar.

 

 

Són sis capítols de gairebé una hora que mantenen en suspens l’espectador que, igual com l’empresari, sospita de tot el món i es va sorprenent progressivament al descobrir els insòlits mètodes per matar que utilitzen els esmentats Favoritos que els fan difícils de localitzar. Una obra que acaba sent dura i cruel i destapant els racons de les altes finances. Per saber més coses de la creació i conèixer les anècdotes del rodatge hem comptat amb la col·laboració del seu director, Mateo Gil.

-L’origen. «El guió el vam començar a escriure amb Miguel Barros fa molts anys i s’havia de convertir llavors en una pel·lícula. Al principi vam pensar que transcorregués al món anglosaxó perquè el capitalisme allà era més forassenyat, com el relat original en què ens inspirem, escrit per Jack London. No obstant, amb el temps, el món i el nostre país s’han desdibuixat molt i ara ja encaixa millor que estigui ambientat aquí».

-Els assessors. «Vam tenir l’assessorament de la policia nacional i l’UDEF, que van ser molt generosos i participatius. També vaig tenir com a assessor un periodista, que era sobre el que menys dubtes tenia, allò de revisar dues vegades la informació més o menys ho sabem, però sí em va ser molt útil per conèixer aspectes de les empreses periodístiques. Finalment, vam tenir un assessor per a les coses financeres que ens va ajudar per als missatges que es veuen d’imatge en la junta d’accionistes, de la qual cosa jo no tinc ni idea.

-L’efecte Tosar. «La principal curiositat és el que anomeno l’«efecte Tosar» i és que els actors que mai han treballat amb ell estan nerviosíssims el primer dia per l’admiració que li tenen i perquè és un personatge que imposa i arriben fets un flam... Després això desapareix perquè és una meravella de persona i al segon dia ja no passa res. Però quan repasses les preses del primer dia, sempre es nota i és difícil arreglar-ho».

-L’àtic de luxe del protagonista. «La veritat és que és impossible trobar un àtic tan espectacular a Madrid i, en el cas que l’haguéssim trobat, no hauríem tingut prou pressupost per compensar el seu amo. Al final vam decidir rodar en un xalet als afores de la ciutat, afegint-hi una barana i un fons falsos».

-Els altres escenaris «Com que sabia que el món del Víctor tindria molt vidre, tant al seu domicili com a l’empresa, volia que l’oficina policial (l’UDEF) fos més realista. Va ser impossible trobar un espai amb prou dimensions que fos diferent i l’únic que vam poder trobar era, també, de vidre. Es va imposar la realitat o el que vam poder pagar».

-Els plans més espectaculars. «L’atropellament, la caiguda de la bastida o la del nen són tots efectes digitals, estan rodats d’una manera molt senzilla i amb pocs plans».

-Bastides amb vida pròpia. «L’escena que transcorre al barri d’Ópera la va començar a rodar Oskar Santos (director de la segona unitat), però va ploure i vaig haver de tornar per completar la seqüència. Però al Real Cinema, a la plaça d’Isabel II, havien posat una bastida d’obra i vaig haver de refer alguns plans. Amb una escena en un àtic ens va passar el mateix. Era perfecte i, a tres dies de rodar, ens van muntar una bastida i vam haver de canviar d’ubicació. Ens perseguien les bastides».

-L’escena inicial a Síria. «La vam filmar en una habitació enderrocada d’una escola d’aquí i el que es veu per la finestra són imatges comprades per després ser incrustades digitalment i, per acabar d’ambientar-ho, vam incorporar-hi molts sons de guerra».

-A tot gas. «Va ser un rodatge que va estar molt atapeït en el temps, vam tenir un pressupost molt ajustat i tan sols 12 setmanes per rodar. Anàvem a un ritme tremebund. És el primer rodatge que faig en el qual no hi ha temps per a bromes ni converses lleugeres per desconnectar, fins i tot a l’hora del menjar estàvem planejant coses. Treballant tot el temps, sense esperes. Per exemple, quan hi havia una pausa per il·luminar la següent escena, jo estava assajant amb els actors o discutint amb l’equip de direcció. Es va preparar molt ràpid i no hi va haver ni un minut de descans».

-La festa a la discoteca. «Des del moment de la preparació i, ja en rodatge, era una de les seqüències que em tenia més amargat perquè no trobàvem un lloc assequible per a nosaltres i que fes el fet. Al final vaig llançar la tovallola i vam fer servir molt els efectes digitals. Tenia molta por que no colés, però crec que està molt aconseguit».

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Bocelli il·lumina el Sant Jordi

-Manis indepes a Madrid. «Les imatges dels disturbis i manifestacions, excepte els plans concrets específics, són imatges comprades. No vam poder recrear-les per falta de pressupost. I no són necessàriament a Madrid. Alguna bandera indepe hem hagut d’esborrar...»

-Menys accionistes del que apareix. «Hi havia previstes tres escenes de juntes d’accionistes. La sèrie havia de començar amb una en la qual es presentava a Víctor Genovés com el nou president de la companyia, però vaig acabar eliminant-la. Teníem tan sols cent i escaig figurants amb qui només podíem omplir les àrees del pati de butaques sobre les que se superposava el personatge. La resta de l’auditori, que tenia gairebé mil butaques, vam haver de completar-lo digitalment».