FESTIVAL DE SEVILLA

'Dear Werner': rere els passos de Herzog

El director Pablo Maqueda ret homenatge a l'autor alemany, al mateix temps que escriu una carta d'amor al cine, al documental 'Dear Werner (Walking on cinema)'

dearwerner 02

dearwerner 02

4
Es llegeix en minuts
Beatriz Martínez
Beatriz Martínez

Periodista

Ubicada/t a Madrid

ver +

El 1974, Werner Herzog es va assabentar que la seva mentora i amiga, la gran historiadora alemanya Lotte H. Eisner, estava molt malalta i a punt de morir. Com que es negava que això succeís, es va embarcar en un acte de fe: mentre caminés, es mantindria amb vida. I així va començar el seu viatge des de Munic fins a París que més tard es convertiria en un llibre a tall de diari reflexiu titulat ‘Del caminar sobre hielo’ (Gallo Nero).

Ara el cineasta Pablo Maqueda segueix els passos d’aquest trajecte a ‘Dear Werner (Walking on cinema)’, un documental a tall d’homenatge a la figura de Herzog, però també una carta d’amor al cine. «Reconec que soc un mitòman. Hi ha directors que per a mi són sagrats, com Pedro Almodóvar, Haneke o Nanni Moretti. Herzog em va ensenyar el concepte de cine d’autor, no des de la perspectiva de la posada en escena, sinó del que suposa transmetre la teva pròpia ànima mitjançant personatges a través de pel·lícules diferents».

La primera imatge que va tenir clara al cap quan va començar a filmar va ser la de gravar la boira. Però no tenia cap ruta clara perquè el llibre és molt críptic, més emocional que narratiu. Així que crear el camí va ser com ordenar les peces d’un puzle. Volia entendre la ment de Werner, però per a això havia d’enfrontar-se als seus propis fantasmes perquè, en el fons, del que es tractava era no només de realitzar un viatge, sinó de l’experiència introspectiva que suposava. «Em va enfrontar a moltes pors, a la por de la foscor, a la solitud, a la por del físic. En el llibre un dia Herzog va caminar més de 70 quilòmetres a peu i vaig decidir fer el mateix només per comprovar si el que deia era cert, que se’t tensaven les cames i semblava que anessin a fer fallida. I en efecte, així va ser».

Per al director resultava fonamental endinsar-se en l’esperit de conquesta de Werner Herzog, en el seu sentit de l’aventura, i també de la bogeria. «Per a mi s’exemplifica en aquesta imatge d’ell ancià pujant a un dels volcans més perillosos del món a Indonèsia per filmar la lava». En aquest cas no importa tenir un gran pressupost, ni un actor famós, tampoc un alt nivell de producció. Es necessita una càmera, fins i tot un mòbil, i la gosadia per fer-ho, o la mirada adequada per acostar-se a alguna cosa des d’un punt de vista diferent.

És una cosa que sempre ha sigut present en l’ADN de Maqueda com a director. Si calia fer cine i no hi havia diners, el millor era llançar-se sense pensar-s’ho dues vegades per donar pas a l’impuls creador. El 2013 va crear #LittleSecretFilms, un projecte amb una sèrie de manaments a l’estil Dogma 95’ i en el qual van participar gent tan diversa com Manuel Bartual, Chema García Ibarra o Venga Monjas. El mateix Maqueda va aportar dos títols, ‘#RealMovie’ i ‘Manic Pixie Dream Girl’. «En realitat #LittleSecretFilms era més a prop del Mumblecore que del Dogma 95’, perquè directors com Mark Duplass, Joe Swanger o Greta Gerwig em van ensenyar que l’important no era tenir un gran pressupost, ni una gran càmera. L’important eren les bones històries i emocionar. I aquest és el gra de sorra que m’agradaria aportar: deixa de queixar-te i sigues creatiu, no passa res si comences amb el posat i sense res a les butxaques».

‘Dear Werner (Walking on cinema)’ film acabat d’estrenar al Festival de Sevilla i que té previst la seva estrena en sales el pròxim divendres 20, apareixen fragments del llibre de Herzog barrejats amb reflexions del mateix Pablo Maqueda. Diu que és el que més li va agradar al cineasta alemany quan li va ensenyar la pel·lícula, com inclús quan el parafraseja, està parlant de si mateix, com utilitza la seva vida per parlar a través d’ell de la seva pròpia.

Homenatge a Lotte H. Eisner

Notícies relacionades

«Jo anava apuntant reflexions gairebé com qui li escriu o resa a un Déu sense esperar resposta. I em sembla bonic que també l’espectador es plantegi les mateixes coses des de la seva pròpia interioritat».

A més de les imatges, la música també adquireix una importància fonamental. L’ha compost José Venditti, que s’ha encarregat de tot el disseny sonor, profundament atmosfèric que genera un paisatge gairebé mental i sensorial.  Finalment, a més d’un homenatge al Werner Herzog i al cine, també a la pel·lícula té un espai fonamental Lotte H. Eisner. «És una de les figures clau de la història del cine, potser de les més oblidades i que demostra una cosa profundament incrustada en la nostra indústria com és la discriminació de gènere».