DE CATALUNYA A NOVA YORK

El secretari empordanès de Carlos Gardel

Un documental recompon la fabulosa biografia de Josep Plaja, assistent i traductor del cantant argentí en els seus dies d'esplendor

El jove de la Bisbal d'Empordà va sobreviure miraculosament a l'accident aeri en el qual va morir el rei del tango

el-secretari-de-gardel

el-secretari-de-gardel

4
Es llegeix en minuts
Nando Cruz
Nando Cruz

Periodista

ver +

La vida de Josep Plaja és tan de pel·lícula que costa creure que ningú l’hagués rodat abans. Parlem d’un home de la Bisbal d’Empordà que, amb 19 anys, se’n va anar a buscar fortuna a Nova York. Allà va conèixer Carlos Gardel i es va convertir en el seu intèrpret, secretari i assistent personal. En 1935 Plaja viatjava a l’avioneta que es va estavellar a Colòmbia i en la qual va morir l’ídol argentí. Ell va sobreviure miraculosament. Ja de tornada a Espanya, amb la cara desfigurada, les mans destrossades i un sac de vivències, es va convertir en un personatge fascinant i inquietant de la Bisbal, tot i que la seva fabulosa història amb prou feines va transcendir més enllà del seu poble empordanès.

El documental ‘Joe, el secretari d’en Gardel’ recorre ara al trajectòria d’aquell jove que el 1919 va agafar un barco a París amb rumb a Nova York i es va guanyar la vida treballant en un banc, important plafons de suro, boxejant, de cambrer i fins i tot venent pistoles. «Els meus clients m’escrivien felicitant-me perquè havien volgut matar algú en una arrencada d’ira i aquelles pistoles fallaven molt», declarava jocós en una de les escasses entrevistes que va concedir després de la seva tornada a Espanya. Expliquen que també va fer diners traficant amb begudes alcohòliques. Un contacte li passava alcohol d’un hospital i a la banyera de casa hi posava herbes fins que era bevible i vendible.

Plaja (primer per l’esquerra) i Gardel (segon per la dreta, dempeus), preparant una pel·lícula.

La seva sort va canviar per sempre el 1934 quan va entrar a treballar en uns estudis cinematogràfics de Long Island. Allà coneixeria Carlos Gardel, que acabava d’instal·lar-se als Estats Units per iniciar una breu, però prolífica relació amb la companyia Paramount. En només un any, l’argentí va filmar quatre pel·lícules: ‘Cuesta abajo’, ‘El tango de Broadway’, ‘El día que me quieras’ i ‘Tango bar’. Totes en castellà, però amb un equip nord-americà que només parlava anglès. Feia falta algú que donés el vistiplau als diàlegs i aquest seria Joe, Josep, el xaval de la Bisbal. Plaja es va convertir aviat en el traductor personal del tanguer i fins i tot apareix com a extra en alguna de les seves pel·lícules.

Home de confiança

En poques setmanes, Joe Plaja va passar a ser secretari i home de confiança de Gardel. Li feia classes d’anglès, atenia les trucades de telèfon, redactava les cartes que li dictava l’artista i fins i tot firmava les fotografies que li sol·licitaven els seus fans, ja que va aprendre també a imitar la seva rúbrica. I quan a la primavera de 1935 va fer un alto en els rodatges per emprendre una gira d’actuacions per Llatinoamèrica, el de la Bisbal va anar de viatge amb ell. El trajecte fins a Puerto Rico i Veneçuela va ser amb barco, però per al de Bogotà a Cali van decidir agafar una avioneta. I en una escala tècnica a Medellín, el 25 de juny, va ocórrer la tragèdia. L’avioneta es va estavellar i van morir pràcticament tots els passatgers, inclosa la gran estrella del tango. Plaja es va salvar. També el guitarrista José Manuel Aguilar i un assistent de vol, Grant Flynn. Però tots dos moririen anys després per altres causes, de manera que durant més de tres dècades, ell va ser l’únic supervivent d’aquell dramàtic accident.

Plaja va passar sis mesos en un hospital colombià fins que va ser repatriat als Estats Units. Al Medical Center de Nova York li van recompondre la cara a base d’empelts de pell, però res van poder fer per salvar-li mans. Quan aquell jove alt i ben plantat que algunes joves qualificaven com «el més guapo de la Bisbal» va tornar a casa, el seu aspecte deforme inquietava qualsevol. Però Joe es va reintegrar a la vida del poble. Es va reciclar com a comptable a l’empresa del seu pare i quan va assumir l’encàrrec de cobrar els impagaments, va introduir en aquell poble empordanès aïllat culturalment pel franquisme el terme ‘tenir cash’. També va elevar, expliquen els locals, el nivell de les tertúlies que se celebraven al bar Capri. I fins i tot va fer classes d’anglès a joves i adults. Alguns li pagaven convidant-lo a menjar. Altres, en ‘cash’.

Josep Plaja, el 1969 / Ajuntament de Girona / CRDI / Narcís Sans Prats

Notícies relacionades

Un d’aquells alumnes era Ernest Bou, el net de la seva germana Teresa. L’Ernest era un adolescent enamorat del cine. Va aprendre poc anglès a casa de Joe Plaja, però escoltava fascinat les històries que explicava el seu oncle avi sobre les seves aventures en els estudis de cine nord-americans. Quan l’Ernest li va confessar que volia dedicar-se al cine, en Joe li va dir: «Tu el que has de fer és anar-te’n a Amèrica». Era un pla massa agosarat. El jove Ernest es conformaria amb rodar una pel·lícula de zombis a la inquietant casa de l’oncle Joe.

Ernest Bou no va travessar l’oceà. Ni tan sols es va dedicar professionalment al cine i tampoc va rodar la pel·lícula de zombis, però a principis del 2020 va decidir explicar en un documental la vida del seu oncle avi. ‘Joe, el secretari d’en Gardel’ es va estrenar a la Bisbal d’Empordà, on si no, coincidint amb el 120 aniversari del naixement de Josep Plaja. Subtitulada ara en anglès i castellà, ja es pot veure a Youtube. L’objectiu de Bou és que el vegin alguns familiars de persones relacionades amb Gardel i Plaja que puguin aportar nous detalls o fotografies de la seva vida. En Joe va morir el 1982, però el documental és una obra oberta que, com tantes pel·lícules, es tanca amb un continuarà.