La primera víctima de Dràcula

Viatger, lector, benvingut un dia més a casa seva. Entri lliurement, i deixi una mica de la felicitat que porta... El comte transsilvà l’hauria saludat amb aquesta benvinguda i els finestrons ben tancats, però avui qui rep és el pare de la criatura, l’escriptor Bram Stoker, el sant comptable d’aquest trasbalsat establiment (ell ens porta els números, tancat a les golfes). Com que el senyor compleix 173 anys aquest diumenge, 8 de novembre, li estem preparant una festa sorpresa, una celebració amb magnificència —¡Mina Harker ha confirmat la seva assistència!—, ben assortida de cervesa Guinness i ‘drisheen’, el botifarró irlandès, per veure si s’anima. Però encara és hora que aparegui una sola fotografia del melancòlic autor somrient.

Notícies relacionades

Dràcula visita el vampir de l'Eixample

‘People have the power’

Va beure de múltiples fonts, del folklore eslau, del personatge real Vlad Vlad Tepes, l’Empalador, per crear un mite indestructible, el del ‘mort en vida’ (amb permís del conte del doctor Polidori). Però, d’alguna manera, Dràcula va acabar llepant la sang al seu autor (no es perdin, per cert, l’exposició al CaixaForum sobre l’evolució del vampir). Per això, en les nits de pluja, sentim els passos insistents de Stoker sobre els nostres caps, mentre repeteix, com un mantra, la frase que més odia: «No, no l’he llegit, però he vist la pel·lícula». La posteritat el va menystenir perquè, segons algunes veus, «no escrivia bé», més preocupat per ajustar els cargols de la trama que per les floritures estilístiques.

Nascut en plena fam irlandesa (1845-49), només havia de treure el caparró per la finestra per habitar en l’angle de l’horror observant esquelets errants sense una trista patata per emportar-se a la boca. Va ser un nen malaltís, enllitat durant anys, àvid de les històries que li explicava la seva mare, velles llegendes d’apareguts i suïcides que s’enterraven fora del cementiri i amb una estaca clavada al cor. Fora d’això, va portar una vida d’allò més normal, tot i que plena d’ombres en les seves relacions amb homes com Oscar Wilde i l’actor Henry Irving, de qui va ser secretari durant 30 anys. ¿El va vampiritzar l’intèrpret? ¿Hi va haver una relació homoeròtica entre tots dos? A nosaltres ens és igual; aquí, en el Cadogan, ens continua fascinant «la tempestuosa bellesa del terror».