Dràcula visita el vampir de l'Eixample

Arriba per fi a Barcelona ‘Vampirs’, l’exposició de l’any de CaixaForum, deliciosament maleïda, ja que la seva estrena primera a Madrid va coincidir amb la declaració de l’estat d’alarma i ara el seu desembarcament en l’antiga Casaramona de Montjuïc ho fa amb el toc de queda. Ni en el més gòtic dels seus somnis hauria imaginat la Cinémathèque Française, el ventre que va gestar la mostra, una campanya de promoció tan afortunada. Des de fa oceans de temps que epidèmies i vampirisme han anat de la mà. El 1731, per esmentar-ne un cas documentat, 16 persones van morir a Medvedja, actualment ciutat croata, afligides d’un ma que els dificultava la respiració i les postrava esgotades al llit. En va pagar els plats trencats Arnold Paole, un pobre difunt que van acusar de reviure en forma de vampir. Les autoritats austrohongareses van encarar el cas amb no gaire més encert que les actuals la pandèmia en curs. La qüestió, no obstant, no és aquesta, criticar, sinó una altra: Dràcula arriba per fi a la Ciutat Comtal, pedant sobrenom de Barcelona, menys en aquesta ocasió, és clar. Benvingut a casa, comte, perquè, com s’intentarà demostrar a continuació, aquesta ciutat és mil vegades més vampírica que Madrid.

Com diria Dràcula, entreu amb llibertat i per pròpia voluntat en aquest text, en el qual d’aquí uns quants paràgrafs us veureu cara a cara amb el vampir de l’Escorxador, personatge sens dubte menys conegut que la pobra Enriqueta Martí, la injustament anomenada ‘vampira del Raval’, però molt més estremidor que ella.

L’exposició, una inexcusable visita cultural d’aquí al pròxim 31 de gener, és una exhaustiva anàlisi de l’evolució del mite dels vampirs, un terreny d’investigació en realitat infinit, així que els comissaris de la mostra han hagut irremeiablement d’acotar el camp a la literatura, el cine i l’art, que no és poc. Hi ha peces hipnòtiques per al públic, com dos vestits oscaritzats de la versió del mite que va portar a la pantalla Francis Ford Coppola, amb aquell Gary Oldman incapaç de mossegar per amor (¡quina burrada, quin anatema!) i exemples cinematogràfics de la mal·leabilitat del personatge, per exemple, amb la recent versió persa del mite, ‘Una noia torna a casa sola de nit’, en què les robes tradicionals que imposen les autoritats religioses iranianes confereixen a la protagonista una estètica molt vampírica. No s’aclareix en aquest film, quina llàstima, si els ‘no morts’ musulmans són immunes a l’efecte de la creu.

Però els objectes i projeccions més captivadors no haurien d’eclipsar, en tota visita amb ànim d’arribar a fons, els formidables fons bibliogràfics exposats a les vitrines, com un volum del ‘Diccionari filosòfic’, en què Voltaire va reflexionar sobre el vampirisme aristocràtic de la seva època, més econòmic que sanguini, i en el qual esmenta expressament ni més ni menys que el monjo Agustín Calmet, autor el 1746 d’un llibre referencial per a tot bon upiròleg (quedeu-vos amb la paraula, ja que defineix els estudiosos del vampirisme), ‘El món dels fantasmes’, una obra inclassificable i que un segle i mig més tard exerciria una crucial influència en Bram Stoker a l’hora de catalitzar totes les llegendes sobre els xucla-sang en la seva gran contribució a la literatura mundial, ‘Dràcula’. Si ‘Dràcula’ és la Bíblia dels upiròlegs, Bram Stoker és el seu Pau de Tars.

El possible camp d’estudi del vampirisme és, sense ànim de ser més pesat que Renfield, inabastable en una única exposició. Hi ha llegendes assimilables a l’existència d’aquests éssers a l’Antic Egipte, i fins i tot en l’‘Odissea’ s’aproxima al gènere Homer quan el mateix Ulisses, per convocar l’esperit de Tirèsies, organitza una ‘Oktoberfest’ de sang a la qual acudeixen assedegats desenes de morts.

Ha sigut només en una època molt recent que el vampirisme s’ha ‘disneylanditzat’, explica Juan Antonio Sanz, autor d’un interessantíssim llibre publicat aquest any, ‘Vampiros, príncipes del abismo’, que, sobre el terreny, o sigui, amb viatges de Romania al Japó, de Bolívia a Grècia, ha inventariat totes les llegendes del folklore popular i de la història de la ciència i la medicina associades a aquesta qüestió. Destaca Sanz un detall que mereix no ser passat per alt. Diu que quan Anne Rice va publicar el 1976 la seva després portada al cine ‘Entrevista amb el vampir’, l’autora supervendes va realitzar una pirueta narrativa que mai ha sigut prou ben ponderada malgrat la influència que va tenir després.

En aquella novel·la, tot i que literàriament no sigui gran cosa, es proposa al lector una cosa inèdita, que es posi voluntàriament i amb molt gust a la pell d’almenys un dels personatges principals, el candit Louis de Pointe du Lac (per entendre’ns, Brad Pitt), una cosa impossible anteriorment, ja que el vampir havia estat sempre un personatge, per resumir-ho en un únic adjectiu, fètid.

Després de 3.000 anys d’història, com a mínim, de llegendes que unien la por de la mort i el pànic de la descomposició material que comporta, Rice va obrir la porta a una generació de mel·liflus personatges (vegeu ‘Crepuscle’), que actualment comparteixen fama amb els superherois de Marvel, mal assumpte, segons es miri, perquè s’allunyen excessivament del prototip original. ¿Què serà el pròxim? ¿Un Dràcula vegà?

És en part per aquesta suma de motius que el desembarcament de ‘Vampirs’ a CaixaForum és una formidable ocasió per reivindicar les grans aportacions de Barcelona al gènere. Va ser en aquesta ciutat on Jesús Franco va rodar, mig d’amagat, una de les versions de ‘Dràcula’, amb Christopher Lee ficat dins d’un taüt al Saló del Tinell, sense que s’hagi explicat mai com van aconseguir els membres de l’equip de rodatge colar aquest ‘attrezzo’ en aquell lloc sense que les autoritats competents, les del 1970, poca broma, se n’adonessin.

Aquella pel·lícula, bruta i sexual, ‘comme il faut’, té en el seu historial el mèrit afegit de ser el primer i fins ara únic rodatge vampiritzat de la història del setè art, ja que el cineasta Pere Portabella va gravar mentre Franco realitzava el seu film una pel·lícula paral·lela, ‘Cuadecuc vampir’. Va xuclar literalment de les escenes que va planificar el seu col·lega d’ofici i va crear així una obra d’art i assaig com no n’hi ha hagut cap altra d’igual.

Barcelona pot presumir d’aquell passat. També ho pot fer de tenir una botiga dedicada a aquest gènere i els seus voltants narratius, com és Gigamesh, abadia de Carfax de les llibreries del gènere fantàstic, visitada aquesta setmana per qui aquí escriu com a preludi de l’estrena de l’exposició de CaixaForum. Els fons de què disposa són extensíssims i el personal, per dir-ho metafòricament, es deixa la sang en el seu ofici. Un, disposat a demostrar que el gènere vampíric és un pou insondable, va treure d’una lleixa una de les novel·les de Kim Newman, un seixantí que, sembla, va tenir una epifania tètrica quan de nen, amb només 11 anys, va veure la versió draculiana de Tod Browning. El llibre es diu ‘La era de Drácula’ i l’argument mereix ser aquí succintament exposat, tot i que només sigui per remarcar que inevitablement sempre quedaran fora de qualsevol exposició serrells del món vampíric.

Dràcula, proposa Newman a la seva novel·la, venç Van Helsing i es converteix en príncep consort del regne de la Gran Bretanya. El cap del seu arxienemic (en una tradició molt anglesa de què Cromwell podria parlar llargament si pogués) s’exhibeix clavada en una pica al costat de les portes del palau de Buckingham. La noblesa anglesa, per no perdre els seus privilegis, es deixa vampiritzar i rendeix homenatge al nou lord protector i als seus venerables ullals. És una distòpia formidable que, en un ris narratiu desopilatiu, es complica encara més quan el 1888 apareixen els cossos esbudellats de diverses prostitutes vampires dels baixos fons de Londres. Resulta predictible que l’assassí es dirà Jack.

L’argument d’aquell llibre sembla capaç de desmentir que la realitat supera sempre la ficció. Doncs no. Jutgeu-ho.

Com s’ha promès al principi, Barcelona va tenir un vampir a l’antic escorxador de la ciutat, quan aquell equipament municipal s’alçava a l’actual plaça de l’Escorxador. Els veïns més ancians d’aquella instal·lació pot ser que n’hagin oblidat el color i arquitectura, però mai l’olor. Era inconfusible. Allà es matava a preu fet, sempre amb la privacitat que oferien els murs. Però Pep Cunties, un fotògraf que ha documentat facetes poc retratades de la polièdrica Barcelona, va obtenir un permís especial el 1974 per visitar diverses nits aquell escorxador i emportar-se a casa diversos rodets amb escenes d’una cosa mai vista.

Van ser unes jornades de treball no aptes per a estómacs sensibles. Però tot va empetitir quan, un rere l’altre, els empleats de l’escorxador deien a Cunties que no podia anar-se’n sense conèixer abans el ‘vampir’. Així l’anomenaven tots i així ho acceptava ell. Era un treballador del centre que tenia per costum acostar una improvisada gerra al coll de l’animal quan l’hi seccionaven i en brollava sang a borbolls. Ell omplia el recipient i se’l bevia. Hi haurà qui cregui que era per impressionar, però en realitat la ingesta de sang ha acompanyat la humanitat des de temps ancestrals, com a simple aliment en ocasions i, sobretot, com a ritual. El mateix cristianisme conserva metafòricament el ritual de beure la sang de Jesús per connectar el més enllà amb el més aquí. El que el vampir de l’Excorxador feia era, vist amb mirada ampla, una cerimònia mil·lenària, una mica pel broc gros, d’acord, però cerimònia al cap i a la fi.

Només una cosa més i moltes gràcies per la paciència. No deixeu d’anar a CaixaForum. Com diu Isabel Salgado, responsable de les exposicions d’aquest centre cultural, el Dràcula de Stoker és el primer home modern, un paio que renuncia a la seva vida tradicional als Carpats i viatja a Londres, llavors capital del món, meravellat pels avenços de la ciència i la tècnica, com el cine i les drogues, almenys en la versió de Coppola. La visita no us defraudarà. El toc de queda aporta teatralitat a l’ocasió. Salut a tots.