ENTREVISTA

Joe Crepúsculo: «Els prejudicis ens fan tenir personalitat»

El cantant de Sant Joan Despí publica 'Supercrepus II', el seu tractat pop sobre «l'amor en temps de l'apocalipsi», que presentarà en el cicle Sala Barcelona

Joe Crepúsculo: «Els prejudicis ens fan tenir personalitat»

JOAN CORTADELLAS

Es llegeix en minuts

Jordi Bianciotto

Amb ‘Supercrepus’ (2008), el seu segon àlbum, el que va ser teclista de Tarántula, Joe Crepúsculo (marca artística de Joël Iriarte) es va destapar com a creador de ‘hits’ casolans d’abast universal. Disc que divaga entorn de l’amor i els seus misteris, porta ara cua amb ‘Supercrepus II’, àlbum que presentarà el 28 de novembre al castell de Montjuïc, dins del cicle Sala Barcelona, en un inèdit format de banda de cinc integrants.

Aquest és el seu primer àlbum després de l’antologia d’aniversari ‘10’. ¿Va veure allò com un punt d’inflexió?

Sí, vaig pensar que després de la recopilació tocava treure una cosa bonica. Vaig estar dubtant si fer alguna cosa tipus ‘crooner’, però crec que encara puc esprémer la joventut mental que em queda. Hi haurà temps per a tot.

‘Supercrepus’, ¿ha sigut el seu disc més important?

Totalment. Va ser el disc amb què vaig començar a arribar a més gent. Jo abans m’imaginava que estava predestinat a no arribar més enllà del meu cercle d’amics. I que fora ‘disc de l’any’ a ‘Rockdelux’ em va fer molta il·lusió, i em va obrir les portes a tocar molt més.

La idea, amb ‘Supercrepus II’, ¿era recuperar l’esperit d’aquell àlbum?

Sí, la temàtica al voltant del romanticisme, ara amb un caire més apocalíptic que ve d’abans de la pandèmia. L’amor en temps de l’apocalipsi, com a ‘Calaveras negras’, que és molt ‘Terminator’. Després, hi ha diferències de so, perquè ‘Supercrepus’ es va gravar en una habitació i la primera presa servia, i aquest s’ha fet en un estudi amb músics, sona molt bé i crec que jo canto millor, o diferent.

«Recupero el tema de l’amor en temps de l’apocalipsi, com a ‘Calaveras negras’, que és molt ‘Terminator’.

Pop en un sentit amplísimo, passant com sempre del synth-pop al rockabilly.

Hi ha country, música ‘funky’, balades... Fins i tot rock de pub, de corejar amb una pinta. Les cançons que sé fer: estrofes i una tornada que es taral·legi.

Aquests gèneres, ¿li van arribar per la via dels artistes espanyols?

No, a mi em va arribar molta música pels meus pares, i era anglosaxona i dels 70: Pink Floyd, Genesis, Yes, Supertramp, Jethro Tull... I després vaig tenir la típica reacció en contra i vaig començar a anar a discoteques com a Chasis i Pont Aeri, i més tard vaig tornar al rock. Anant a la Xarxa de Biblioteques vaig descobrir molta música, com l’‘indie’ dels 90, de grups com Pixies. He arribat tard a moltes coses.

¿I aquestes balades FM clasicones, com ‘Luces misteriosas’?

Sempre he tingut una passió per les balades de Bryan Adams, Aerosmith, Foreigner... I pel Phil Collins romàntic. Quan començava ja ho deia, i els periodistes pensaven que me n’estava burlant. Són prejudicis. Sempre n’hi ha. Vull pensar que ara entre la gent jove no n’hi ha tants. Però els prejudicis de vegades són bons.

¿Per què ho diu?

Et fan tenir una personalitat. Ningú es faria gòtic si no sentís les seves reaccions davant una altra música. Els prejudicis ens fan ser el que som. Si estiguéssim oberts a tot per igual seria molt avorrit. Però estic pensant en veu alta.

¿Hi ha algun gènere que mai incorporaria?

La veritat és que no. Perquè el jazz, per exemple, m’agrada molt. I vaig odiar Yes perquè el meu pare posava sempre ‘Relayer’, però més tard vaig tornar a escoltar-ho i em va anar agradant. Aquest odi adolescent el vaig filtrar i el vaig convertir en passió. I ara, el trap, el reggaeton, Bad Bunny... Tot això m’agrada.

»Mecano és la banda més important que hi ha hagut en aquest país»

Mecano, ¿va ser un grup important?

¡La banda més important que hi ha hagut en aquest país! ‘Hawaii-Bombay’ encara em teletransporta a la meva infància. I quan ets una criatura ets una esponja.

Aquí fins i tot hi ha una rumba: ‘No sé si es amor’, versió d’‘It must have been love’, de Roxette, amb Tomasito.

Em feia il·lusió portar aquest tema a un punt de xiringuito. Se’m va ocórrer passejant per la Puerta del Sol: estaven tocant uns rumbers i de lluny em va semblar que era el tema de Roxette. No ho era, però allà va sorgir l’espurna.

‘Discoteca en ruinas’ fa pensar en aquestes fotos que corren d’antigues sales abandonades.

Ve d’una discoteca en ruïnes que hi havia a Mallorca, per l’albufera. Em sembla un lloc bonic i romàntic. Fa molt que no vaig a discoteques. Soc més solar que nocturn.

Et pot interesar

¿Algun dia farà aquest disc de ‘rock català’ amb què amenaça des de fa anys?

Doncs ja tinc idees. M’agrada molt Sopa de Cabra. M’encantaria fer una versió de ‘Your song’, d’Elton John, que en català queda molt bé: ‘La teva cançó’. Ja la tinc traduïda. Tot i que ara, vivint a Madrid, no té molt sentit. Hauria d’estar més a prop de TV-3.

Temes:

Música