Nick Mason: «Pink Floyd no va ser sempre una guerra»

¿D’on va sortir la idea de muntar una banda per recuperar aquest material més juvenil de Pink Floyd?

Va sortir de Lee Harris, un dels dos guitarristes. Quan m’ho va proposar, jo em sentia una mica allunyat del món de la música, tot i que havia disfrutat treballant amb Hipgnosis i el Victoria and Albert Museum a l’exposició de Pink Floyd (‘Their mortal remains’). Però em vaig adonar que trobava a faltar tocar en directe. El que no volia fer era una banda de versions i tocar els èxits, com ‘Money’ i ‘Comfortably numb’. Era l’oportunitat de fer una cosa una mica més lliure.

¿Sense preocupar-se per reproduir els temes d’una manera matemàtica?

El problema amb el llegat de Pink Floyd és que tothom vol sentir-ho d’una manera perfecta i clavada al disc. Però a l’obra dels nostres inicis prioritzava més l’actitud davant la música per tocar la nota exacta, i aquesta llibertat m’atrau molt.

¿Veu aquest material com la versió genuïna, potser més innocent o més pura de Pink Floyd?

Crec que hi ha una essència allà; una essència primigènia. És un Pink Floyd en les seves fases inicials, i em fa recordar què se sentia sent en aquella banda el 1967: es tractava d’experimentar i emocionar-se amb la música.

La força motriu de la primeríssima etapa va ser Syd Barrett.

Així s’hauria de considerar. Si no hagués sigut per Syd, jo no seria aquí. Ell ens va transformar per complet, en cas de ser la banda d’institut que toca versions d’èxits del ‘top 20’ a convertir-nos en una cosa única. Ningú més podria haver-ho aconseguit. Syd tenia una visió i una capacitat per fer cançons en línies molt diverses. Podia crear una peça com ‘Astronomy domine’ i després un ‘The gnome’, que era molt diferent. Es movia en un rang enorme.

Hi havia moltes influències en l’ambient. També del rhythm’n’blues: aquest trepidant tema anomenat ‘Double o Bo’, en honor a Bo Diddley.

El rhythm’n’blues era el que movia llavors totes les bandes d’Anglaterra. Totes volien tocar això i tenir un ‘hit’.

Però Pink Floyd aspirava a explorar els límits de la cançó pop.

No estic segur que sabéssim el que volíem. El que fèiem era provar coses, buscar una cosa original, ja que no teníem una gran habilitat tècnica per competir amb la majoria de les bandes d’aquella època.

Al camí que va de ‘The piper at the gates of dawn’ (1967) a ‘Meddle’ (1971) i ‘Obscured by clouds’ (1972), ¿Pink Floyd va passar de centrar-se en les cançons a explorar el so?

Crec que ‘Meddle’ gira en bona mesura al voltant del so, però l’evolució és més confusa que això, i cal pensar també en els textos, que a poc a poc es van fer més i més importants, fins a arribar a ‘The dark side of the moon’, on ho eren tant com la música.

Amb la seva banda actual recupera algunes rareses. ¿Desitja reivindicar temes com ‘Vegetable man’?

Sí, perquè la gent que ve als nostres concerts sap que no escoltarà allò de sempre. Hi ha molt més material que el dels set primers àlbums: ‘singles’, maquetes...

‘The Nile song’ és molt contundent. Gairebé hard rock. Pink Floyd es va obrir pas en paral·lel a bandes com Led Zeppelin o Deep Purple. ¿Es miraven de reüll?

No, tot i que tots estàvem al corrent del que feien els altres. Llavors, la música era molt important. Ara és diferent: a l’àrea de l’entreteniment hi ha videojocs i moltes altres coses. Respecte a ‘The Nile song’, era un tema heavy metal, condicionat per una escena de ‘More’.

La pel·lícula de Barbet Schroeder, que es va rodar a Eivissa. ¿Va arribar a anar el grup a l’illa?

La veritat és que no. Bé, Roger (Waters) i Syd sí que havien estat abans. Potser també Rick (Wright). Recordo que Syd va anar a Formentera un parell d’anys abans de la pel·lícula. Però quan es va rodar, el 1969, nosaltres estàvem barallant-nos amb els escenaris de tot Europa, més pendents de fer concerts que de banyar-nos a les platges d’Eivissa.

¿Li resulta dolorós parlar de Syd Barrett?

És una història trista i et queda una mica de sentiment de culpa. Perquè amb prou feines ens vam adonar que alguna cosa anava malament amb ell, i fins i tot ara no sabem plenament què li va passar. Sol pensar-se que hi va haver massa LSD, però aquest no té ha de ser l’element clau, en absolut. Tendeixo a pensar que el que el va desestabilitzar va ser que segurament no desitjava formar part d’una banda de rock’n’roll, sinó que volia ser pintor. Però nosaltres érem una mica naïfs, i potser no vam ser prou empàtics amb ell i amb la seva circumstància.

A Saucerful of Secrets no hi ha d’haver els xocs d’egos dels vells temps.

¡No encara! ¡Veurem què passa! No, de debò, l’ambient a la banda és formidable. Però Pink Floyd no va ser sempre una guerra. Vam estar molts anys treballant junts la mar de bé. La majoria dels desacords van sorgir passat el temps, i sobre assumptes que no tenien a veure amb les gravacions o els concerts.

Notícies relacionades

Plans per a un agost cultural pletòric

De les passarel·les de Nova York a un aljub de Mallorca

L’any passat va convidar Waters al novaiorquès Beacon Theatre. Sembla que les males vibracions d’altres temps queden enrere. ¿Podria passar alguna cosa encara?

El de Roger a Nova York va ser tremend, molt divertit, i espero que, en algun moment, quan sigui possible, fem una cosa semblant amb David (Gilmour). Més enllà d’això... Qui sap, però no hi ha res planejat.