Crítica del nou disc de Carla Bruni: l'hora de la veritat

Ja fa gairebé dues dècades que Carla Bruni es va colar en l’escena musical amb l’àlbum ‘Quelqu’un m’a dit’ (2002) i ens va venir a dir que darrere de la vertiginosa ‘top-model’ i de la seductora d’estrelles del rock madures hi havia una trobadora amb causa capaç d’escriure cançons boniques. Aquella obra va destapar els seus poders i va senyalitzar els límits: Bruni ha continuat cultivant un estil discret i aromàtic, de factura atemporal, fonent l’artesania secular de la ‘chanson’ amb l’impuls pop, sense innovacions ni més pretensions. Però, tot i que sigui parodiable el seu ‘cuquisme’ d’alt llinatge, aquesta piemontesa crescuda a París disposa d’un gust cultivat que dona al seu nou disc alguns dels seus registres més precisos.

‘Carla Bruni’, així es titula l’àlbum, sense més voltes, té gust de reafirmació de les seves arts com a creadora de cançons, tot i que moltes d’elles les firmi en tàndem amb autors destacats de l’escena francesa. Aquestes refrescants aliances i la producció, a càrrec per primera vegada d’Albin de la Simone (còmplice de Miossec, Keren Ann, Arthur H i molts altres), contribueixen a donar relleus renovats a aquest repertori, set anys després del seu últim disc amb material propi i tres d’aquella ximpleta frivolitat anomenada ‘French touch’ (on versionava amb encert variable tot bitxo vivent, des de Henry Mancini fins a AC/DC).

La pregunta que tots es fan

A la cançó que va llançar fa dos mesos com a avançament, ‘Quelque chose’, qut’atrapa per amb la seva senzillesa, Carla Bruni disserta entorn del desig i es pregunta què és això tan dolç que «ens travessa com una fulla» i que ens trenca i ens abraça. «És la pregunta que tothom es fa», repeteix, al·ludint a un intangible que flota també entorn de les seves cançons, tocades per l’àngel més enllà del seu ocasional aspecte lleuger. Peces en què canta a l’amor i a la mort («a Eros i a Tànatos», ha dit), i a les tribulacions de la mitjana edat: ‘La chambre vide’ apunta als fills que se’n van.

Substancioses enteses’ les que estableix amb Michel Amsellem (en l’evocador vals ‘Un grand amour’ i la catedralícia ‘Partir dans la nuit’), amb Calogero (Les séparés’) i amb Julien Clerc (‘Le garçon triste’, un tema que tots dos van dedicar fa tres anys a Isabelle Boulay). Les seves peces enterament pròpies tendeixen a situar-se un esglaó per sota, però seves i només seves són la simpàtica ‘Le petit guépard’ i aquesta entremaliada sortida de guió que és ‘Voglio l’amore’, rapejada per la seva germana, Valeria Bruni Tedeschi. Alimenten una obra tènuement resplendent, amb inflexions imaginatives, un ús crescut dels cors i més pinzellades de color, demanant a crits que ens prenguem una mica més seriosament la carrera d’aquesta senyora cantautora anomenada Carla Bruni. Jordi Bianciotto

---

ALTRES DISCOS DE LA SETMANA

COUNTRY-ROCK En el seu cinquè i potser millor disc, la cantant i compositora country-rock (de gran esperit pop) ofereix una col·lecció de temes tan estoics com poderosos, tan derrotats com poc autocompassius. El grunyit de la seva guitarra elèctrica cedeix pas, en ocasions, al piano i sintetitzador, sense que la intensitat se’n ressenti. ‘Can’t think’, ‘Love is not enough’ i el dolorós tema titular, interrogació sobre el rol de la dona en una parella, són ja clàssics de la seva carrera. – Juan Manuel Freire

POP Aquest disc és una radiografia de la inclassificable i de vegades desconcertant Nathy Peluso. A vegades dur i brut, altres cops fi i precís, ‘Calambre’ és un remolí de sensacions i ritmes que representa fidelment la seva autora. Se submergeix en el folklore, al qual dona un aspecte modern i una coberta pop, i ho fa amb solvència. Rapeja sobre bases dels anys 90 i sona potent. El fil de 12 cançons unides per l’honestedat tenen un ritme que fan de l’àlbum un recorregut molt entretingut. Ignasi Fortuny

Notícies relacionades

Jeff Daniels com a figura trumpiana

"Volia tombar prejudicis sobre els llatinoamericans"

JAZZ La historia d’amor entre Ella Fitzgerald i Berlín havia donat dos discos en directe memorables, però resulta que existia un tercer disc, ‘The Lost Berlin Tapes’, gravat el 1962 i inèdit fins ara. El so és excel·lent, el trio que l’acompanya camina a la perfecció i Fitzgerald està en plena forma. Àgil, poderosa, divertida, la primera dama del jazz canta amb l’autoritat de sempre i la felicitat dels dies en què tot surt bé. ¿Les perles? ‘Mack The Knife’, ‘Clap Hands’, ‘Here Comes Charlie!’, ‘My Kind Of Boy’... Quanta alegria. Roger Roca

POP Amb només un any de vida, aquest grup sorgit de la xarxa de conspiracions de Vic sorprèn per la definició del seu pop de guitarres encargolades, ric en capes atmosfèriques. No són tan principiants: vesteixen la veu resolta de Maria Espinosa operaris procedents de bandes com Germa Aire, Furguson i Bonobos, i la producció és de Núria Graham i Jordi Casadesús (La Iaia). Osona ‘power’ en un cançoner amb fúria, melancolia i punts de fuga còsmics com ‘Cada cop’, amb trompeta de Raynald Colom. Jordi Bianciotto