'Verano del 85': In between days

El 15 de juliol del 1985 sortia al mercat un disc senzill de The Cure amb la cançó ‘In between days’, pertanyent a l’àlbum ‘The head of the door’. És un dels temes més coneguts i reconeixibles de la línia més efusivament pop de la banda de Robert Smith. El seu encaix entre les imatges de l’última pel·lícula de François Ozon és extraordinari. La cançó no defineix el film, però el film no seria el mateix sense la cançó. 

L’acció de ‘Verano del 85’ s’esdevé en el moment precís en el qual ‘In between days’ saltava a les ones, arribava a les botigues de discos i escalava posicions en les llistes d’èxits. Aquell mes d’agost de fa 35 anys s’esdevé la relació entre un adolescent de 16 anys i un noi una mica més gran que ell, en una localitat tan lluminosa com avorrida a la costa de Normandia. La deliciosa sonoritat de la cançó dels The Cure dona ales a la història i als personatges. És un tema que es queda flotant en l’ambient durant tot el metratge. 

És un drama amb alguns elements de comèdia, dos dels gèneres en els quals millor es mou el polifacètic Ozon. El seu llargmetratge anterior, ‘Gracias a Dios’, bussejava en la temàtica de l’abús sexual comès per sacerdots. L’anterior, ‘El amante doble’, indagava en una obsessió psicològica i una doble identitat. I l’anterior a aquest, ‘Frantz’, evocava en blanc i negre un relat pacifista ambientat en la primera guerra mundial realitzat per Ernst Lubitsch. I l’anterior... Cap film d’Ozon s’assembla al que el precedeix i que el segueix, i tot i així, amb temàtiques i estils diversos, formen una filmografia homogènia en un director que roda i roda sense parar. 

Notícies relacionades

Disney a Hawaii

Privilegiats impunes

Potser no és el millor Ozon possible, però se li acosta. Juga bé amb la idea de l’anticipació perquè un enigma recorri les imatges durant bona part del metratge, la textura fotogràfica és notable (sobretot en les escenes a la platja i a alta mar), els actors estan francament bé, l’exploració de la felicitat és millor que la de la dissort i, malgrat que la història tingui caires dramàtics, hi ha una cosa molt animosa al film, una exaltació de la felicitat quan s’assoleix, tot i que duri poc. El paper de la noia que s’entremet en la relació entre els dos nois és

més residual, no així el de la mare d’un d’ells, extravertida i histriònica alhora, i el dels pares de l’altre, que cohibeixen la seva existència en el moment just en el qual tot comença a explotar.