'El hoyo', 'La trinchera infinita' i 'Lo que arde' lluitaran per l'Oscar 2021

‘El hoyo’, ‘La trinchera infinita’ i ‘Lo que arde’ són les tres pel·lícules preseleccionades per representar Espanya en la pròxima edició dels Oscars. La candidata final serà anunciada el 3 de novembre, una data tardana que ha sigut modificada per acoblar-se als terminis de l’Acadèmia de Hollywood, la cerimònia de la qual tindrà lloc el 25 d’abril, gairebé dos mesos després de la seva data habitual.

Com no podria ser de cap altra manera, aquesta convocatòria també ha estat marcada per l’estranyesa. Malgrat haver-se ampliat l’interval per poder participar, de l’1 d’octubre del 2019 al 31 de desembre del 2020, cap pel·lícula estrenada aquest any ha entrat en la terna finalista: totes pertanyen a la passada temporada de premis.

No sol ser una cosa habitual. Normalment es rescata alguna cosa de l’any anterior, però sempre hi ha noves incorporacions que capten l’interès. En aquesta ocasió, l’absència de títols estrenats s’ha convertit en tot un hàndicap que amb tota seguretat afectarà aquesta edició dels Goya, tot i que es podrien haver inclòs algunes pel·lícules recents que estan contribuint a revitalitzar el panorama, com ‘Las niñas’, de Pilar Palomero, guanyadora del recent Festival de Màlaga, una mirada tan nostàlgica com incisiva al nostre passat més pròxim a través de l’educació religiosa.

Semblava clar que ‘La trinchera infinita’, de Jon Garaño, Aitor Arregi i José Mari Goenaga, formaria part d’aquesta preselecció. Parla sobre la guerra civil a través de la perspectiva de ‘talp’, va tenir un formidable recorregut atapeït de guardons i connecta a la perfecció amb el gust poc tendent a sortir de la norma dels acadèmics.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

El que no resultava gens obvi era la inclusió d’‘El hoyo’ i ‘Lo que arde’ dins d’aquest trio. En el cas de l’opera prima de Galder Gaztelu-Urrutia perquè és una pel·lícula de ciència-ficció de baix pressupost que no sol trobar-se en el punt de mira d’aquest tipus de reconeixements. Va començar la seva carrera al passat Festival de Sitges, on va arrasar amb quatre guardons, entre els quals el de millor pel·lícula i millor director. El seu fenomen va ser curiós, va passar desapercebuda a la taquilla i en els Goya per convertir-se en un fenomen internacional gràcies a la seva difusió a Netflix. ¿Estaria preseleccionada als Oscar si no hagués sigut pel seu èxit a la plataforma de ‘streaming’? Segurament no, cosa que demostraria que, o bé els responsables han sabut jugar bé les seves cartes o per una vegada els acadèmics han tingut en compte la popularitat a l’estranger d’una pel·lícula a internet.

L’idil·li entre l’Acadèmia i ‘Lo que quema’ d’Oliver Laxe continua sent un misteri, però en aquest cas dels bons. El director gallec sempre ha sigut un franctirador que ha aconseguit llaurar-se un prestigi de portes enfora, però amb aquesta obra ha aconseguit una cosa tan difícil com dinamitar tots els prejudicis que hi pogués haver cap a un tipus de cine d’autor més exigent. I el miracle segueix allà. Seria l’obra més prestigiosa que Espanya podria portar als Oscars, la més sensible i poètica, atapeïda d’imatges d’una enorme força tel·lúrica i de personatges d’una humanitat aclaparadora que connecten amb totes les sensibilitats, autòctones i foranes. Perquè com sempre es diu, d’allò local, s’arriba a allò universal.