Quino va entrar a Espanya per l'esquerra amb la Mafalda de la mà

La Mafalda, en si mateixa, era una proclamació. ‘La petita Lulú’ volia ser igual que els nois i ‘Periquita’ (‘Nancy’) era entremaliada, però la Mafalda era la primera nena d’historieta que reflexionava sobre el món. Triar una protagonista femenina, en un moment en què el feminisme creixia en l’esquerra, va ser un encert que es va confirmar més cada any. La Mafalda era una feminista conscient que assenyalava les contradiccions en la seva mare.

Quino havia arribat a Europa a través de Milà, on residia en un ambient més confortable que l’Argentina de les Juntes Militars, la censura, les persecucions, els desapareguts. El contacte entre la burgesia culta milanesa i la seva cosina, la catalana, va plantar a Espanya les tires de la nena contestatària, la seva família i la seva colla del barri. L’altra via d’accés a Espanya, també des de Milà, va ser per la burgesia basca, a través de Luis Gasca, que editava una revista de còmics molt exquisida anomenada ‘El Globo’ en la qual la Mafalda ocupava les primeres pàgines i de vegades sortia a la portada.

Les tires de ‘Mafalda’ van arribar al públic més per la política que per l’humor, perquè els últims anys del franquisme els seus primers lectors van ser els joves informats que buscaven claus de l’exterior a les revistes progres. El gran volum ‘10 años con Mafalda’, quan Quino ja havia abandonat el personatge, va tenir com a prologuista la periodista Maruja Torres, per si serveix de context.

Amb els anys la Mafalda, el dibuix, «¡tan ‘linda’!», va entrar com a bé vagant al polititzat món dels adhesius i se li van afegir tota mena de banderes. La d’Astúries, també. Quan Quino va veure la seva nena argentina portar la bandera del partit d’ultradreta espanyola Fuerza Nueva, es va enfadar i va manar parar-ho. Pel món de la propaganda institucional, la Mafalda i els seus amics van tocar sostre quan van explicar la Declaració dels Drets de la Infància per a l’Unicef.

Notícies relacionades

Mafalda, un concentrat de Beatles, Che i maig del 68

L’artista i investigador Pedro G. Romero, Premio Nacional de Artes Plásticas

Fora de la Mafalda, Quino va continuar en l’humor internacional amb els seus prodigiosos acudits d’una pàgina, de vegades seqüenciats, la majoria de vegades d’imatge única, en què els seus homes petits es mouen en un món gran, freqüentment hostil, en el qual només en ocasions aconsegueixen petites victòries en el límit entre la tendresa i el patetisme. És molt pessimista l’humor de Joaquín Salvador Lavado, que va començar inspirant-se en els humoristes de ‘París Match’ Jean Bosc i 'Chaval’ (Yvan Le Louarn). «Els dos es van fotre un tret», remarcava. En la seva carrera va ser un campió de l’humor en un espai internacional molt competitiu, una espècie de Fórmula 1 del riure en què cal aconseguir que les idees i els temes saltin fronteres espacials i temporals: acudits per a qualsevol part del globus que perdurin anys. Va deixar de fer-los el 2007, quan la seva salut declinant l’hi va aconsellar.

El vaig entrevistar durant un quart d’hora a l’Hotel Reconquista quan va venir a recollir el premi Príncep d’Astúries de comunicació i em va agradar trobar-li la semblança a la seva obra en la seva delicada intel·ligència i en la seva educada dignitat. Parlava baixet i era una mica trist, cosa que no té res de contradictori amb el seu ofici, perquè l’alegria i l’humor no són sinònims. En el tràfec d’aquells dies el desplaçaven en cadira de rodes però per a l’entrevista va exigir una butaca de l’Hotel Reconquista «per no donar una imatge dramàtica».