'El juicio de los 7 de Chicago': el passat en present

Aaron Sorkin deia fa uns quants dies, en una xerrada ‘online’ celebrada al festival de Sant Sebastià, que encara se sent un intrús en el món del cine. Ell prefereix considerar-se un dramaturg, tot i que va ser la televisió, amb ‘El ala oeste de la Casa Blanca’, la que el va donar a conèixer.

Des d’aleshores, tot el que fa –drames teatrals, sèries, guions o realitzacions cinematogràfiques– és eminentment polític. La recreació del judici als coneguts com ‘Els 7 de Chicago’ no és més que la punta de llança d’un discurs polític que podem rastrejar en el seu guió de ‘La red social’ en la realització de ‘Molly’s game’ o en la sèrie ‘The newsroom’. 

En tot cas, pel tema tractat, cert, ‘El juicio de los 7 de Chicago’ és la peça més política de la seva filmografia fins al moment, sense oblidar que ja va burxar no només en els secrets de la Casa Blanca durant un mandat demòcrata, sinó que també va bussejar entre les conspiracions de la ultradreta nord-americana amb el guió de ‘La guerra de Charlie Wilson’.

Notícies relacionades

'El juicio de los 7 de Chicago': Richard Nixon contra l'esperit contestatari

Jeff Daniels com a figura trumpiana

No deixa de ser curiós que en aquests anys d’evocació constant del Nou Hollywood i els moviments culturals de finals dels 60 als Estats Units, Sorkin faci la vista enrere fins al 1969, l’any d’’Easy rider’, Woodstock i l’assassinat de Sharon Tate; l’època, mes més, mes menys, del Vietnam, els assassinats de Martin Luther King i Robert Kennedy o la violenta Convenció Nacional Demòcrata. Aquells anys reverberen permanentment entre els liberals nord-americans d’avui.

Perquè ‘el judici dels 7 de Chicago’ cita aquell temps per parlar igualment del present, de l’Amèrica del Nord agitada presidida per Nixon i de l’actual arruïnada per Trump. Precisament el cas reconstruït per Sorkin sorgeix de l’esmentada Convenció del Partit Demòcrata a Chicago. Set –inicialment vuit– individus van ser acusats de conspiració i incitació a la violència durant la seva celebració, sent jutjats el setembre del 1969. Sorkin viatja visualment, políticament i emocionalment amb aquesta història als temps de la contracultura i les llibertats civils. El seu discurs és bastant clar, tot i que ell es consideri un escriptor en permanent bloqueig. Li agrada parlar de personatges contradictoris com Abbie Hoffman (Sacha Baron Cohen), després detingut per tràfic de cocaïna, i Tom Hayden (Eddie Redmayne), futur marit de Jane Fonda i paladí de l’esquerra. Són dos dels set de Chicago en una pel·lícula tan convulsa com fluida que s’acull conseqüentment a certa estètica del cine liberal de Hollywood en els 70, tot i que amb més fust ideològic que alguns títols d’Alan J. Pakula i Sydney Pollack.