del 29 d'octubre al 8 de novembre

El Festival In-Edit accentua la seva mirada social en una edició 100% 'online'

La mostra de documental musical projectarà prop de 50 obres tan sols a través de la seva pròpia plataforma de vídeo

El certamen presenta una oferta que va de films sobre el moviment Rock Against Racism fins a la tragèdia del Love Parade

El Festival In-Edit accentua la seva mirada social en una edició 100% 'online'
3
Es llegeix en minuts
Ignasi Fortuny
Ignasi Fortuny

Periodista. Principalment, escric sobre música.

Ubicada/t a Barcelona

ver +

En aquest temps de penúries pel qual travessa el món de la cultura, l’adaptació als formats ’online’ s’està convertint en moltes casos a l’única sortida per sobreviure. A això s’ha vist forçat per culpa de la pandèmia el festival barceloní de documentals musicals In-Edit, que ha presentat aquest dimarts la programació de la seva especial divuitena edició, ja que tan sols es podrà veure a través d’internet del 29 d’octubre al 8 de novembre. «La cultura ens fa oblidar la situació en què estem, ens fa persones, tot i que ara sembla que siguem només consumidors», ha reivindicat Luis Hidalgo, director artístic de la mostra. 

El festival, que estrena director en la figura d’un dels seus fundadors, Uri Altell, projectarà prop de 50 obres a través de la seva pròpia plataforma de vídeo sota demanda In-Edit.tv –llançada ja com aposta de futur fa vuit anys-. També des de Filmin es podrà veure part de l’oferta. No hi haurà cap sessió presencial. Una decisió, la de la digitalització del certamen, presa en un mar d’incertesa al maig però amb l’experiència d’haver celebrat de manera híbrida les seves últimes edicions. Això sí, l’In-Edit ha volgut preservar (també per exigència de les productores) l’esperit de festival: hi haurà passis a hores concretes (també presentacions, entrevistes...) i visionaments limitats. A la seva plataforma, calcula Altell, poden reunir entre 80.000 i 90.000 usuaris.

Els organitzadors de l’In-Edit  han reconegut que la situació també ha dificultat la confecció de la programació d’aquest any, però han assegurat que estan convençuts d’haver sigut fidels a la filosofia del festival. La de donar rellevància a la història i no a la popularitat dels personatges, la que prima la manera com s’aborden els temes més que els temes per si mateix. De fet, el seu lema continua sent ‘¿What’s the story?’ (¿Quina és la història?).

També part d’aquesta filosofia és l’aposta per continguts amb marcat caràcter social, accentuats aquest any en llocs honorífics de la programació. Així, el festival obrirà amb ’White Riot’, de Rubikah Shah, i tancarà amb ‘Sisters With Transistors’, de Lisa Ronver. O el que és el mateix, i en paraules d’Hidalgo, una resposta a l’actualitat: «Comencem amb antiracisme i acabem amb una reivindicació del paper de les dones». El primer dels films narra com es va forjar el moviment Rock Against Racism a l’Anglaterra de finals de la dècada del 1970, una revolta que va arribar a congregar 100.000 persones al parc Victoria de Londres en un concert de bandes com The Clash o Steel Pulse. El segon és un homenatge a les oblidades pioneres de la música electrònica –com Bebe Barron, Pauline Oliveros...- al Regne Unit. 

El festival, que aquest any homenatja la cineasta experimental francesa Marie Loser, destaca també per presentar «històries en minúscules» com la del músic georgià Levan Svandize. ’Dead Soul’s Vacation’, de Keko Chelidze, ofereix un relat dur i alhora tendre d’un reconegut artista al seu país en procés d’autodestrucció. En la selecció internacional, la mostra ressalta la intenció de desmitificar i mostrar altres punts de vista. En aquest sentit, In-Edit presenta ‘My Darling Vivian’, de Matt Riddlehoover, sobre la primera dona del mite del country Johnny Cash explicada per les quatre filles del músic.

Notícies relacionades

En l’apartat nacional es projectaran documentals sobre personatges anònims per al gran públic, com el del músic de Segòvia Agapito Marazuela (’Agapito Zarazuela, la estatua partida’, de Lidia Martin Merino), o dues aproximacions molt diferents a la música popular protagonista del Carnaval de Cadis. Una d’elles, ‘Palabra de Capitán’, de Nacho Sacaluga, amb to crític mentre que ‘El que la lleva la entiende’ és una celebració amb un gran elenc de celebritats.

En la selecció nacional es poden destacar així mateix dos films amb accent periodístic. ’Nou Set Dos’, d’Albert Domènech i Oscar Sánchez, que radiografia la fermentació de l’escena electrònica a Catalunya als 80 amb seu a Girona, una fotografia completa dels anys pre-Sonar. I ’El caso Love Parade’, de Domink Wesseley, un relat del macrojudici per la mort de 21 persones en una estampida humana al festival de Duisburgo el 2010 explicat pel pare de Clara Zapater, una tarragonina morta en la tragèdia.