25 d’oct 2020

Anar al contingut

Que no pari la música

Cerdanyola reté el blues

El Festival de Blues afronta la seva edició 29,5ª, a l'espera de celebrar el 30è aniversari quan el temporal amaini, amb 29 concerts a espais inèdits a l'aire lliure

Jordi Bianciotto

Cerdanyola reté el blues

ALVARO MONGE

Cerdanyola s’observava una afició per la música, si bé el blues era allà un gènere més, en diàleg familiar amb el rock’n’roll o el rock del sud. Però les tradicions, si no hi són, s’incentiven, i des que existeix el Festival de Blues, la ciutat del Vallès és un punt calent en la ruta d’aquesta tradició sonora nascuda al delta del Mississipí. No és que la mostra, que divendres obrirà la seva nova edició, naixés perquè la ciutadania morís d’amor pel blues, sinó que «és més aviat al revés: des del seu naixement, ha activat la passió per aquesta música a Cerdanyola, amb un públic atent, bandes que la cultiven i bars temàtics».

Ho explica Albert Puig, que va ser el 1988 un dels seus impulsors, del braç de Manuel Ibarro, el primer director, des d’aquell cau agitador anomenat Antena Directa, embrió de Cerdanyola Ràdio. Algun dia s’estudiarà el paper de l’activisme radiofònic en la creació de teixit entorn de la música, de projectes i de públic. Cerdanyola era llavors un ‘hub’ d’estudiants de pas cap a la UAB, «amb els quals tot just hi havia relació més enllà de la nit de dijous, que sortien de festa», recorda Puig, i va trobar al festival, impulsat per l’Ajuntament, un motiu d’identificació, mirant de reüll la filiació de Terrassa amb el seu rampant taulell de jazz.

Més enllà d’‘Hoochie coochie man’

El que en va començar com un humil doble bolo a la plaça de l’Ateneu, va créixer i en pocs anys es va marcar tremends tants: visites de gurus com Johnny Copeland, Johnny Winter (punt d’inflexió el 1993), Buddy Guy, Dr. John (dues vegades), Alvin Lee Band, Dr. Feelgood, Willie DeVille, Solomon Burke, l’ex-‘stone’ Mick Taylor... Blues en un sentit obert, sí, en frec amb el rock o el soul, perquè a Cerdanyola es van fixar en l’heterodòxia d’alts aparadors com Bourges i Montreux. «Es tractava d’anar més enllà de la monotonia de l’‘hoochie coochie man’», apunta amb broma Albert Puig. En realitat, diu, el nom ideal per al festival era el que un any després que ells, el 1989, van encunyar a Badalona: Blues & Ritmes.

El Festival de Blues de Cerdanyola ha sortit al pas de més d’un revés (el pitjor, quan la crisi el va convertir en biennal, entre el 2011 i el 2017) i afronta ara un programa que hauria d’haver sigut de 30è aniversari i que les circumstàncies han deixat en un esglaó previ: edició 29,5ª, així l’anomenen. No parlem d’un exercici per sortir del pas, ja que s’ha remogut cel i terra per oferir 29 concerts, tots gratuïts, a quatre escenaris inèdits a l’aire lliure, amb, fins i tot, tres noms internacionals: Manu Lanvin & The Devil Blues, J. P. Bimeni & The Black Belts i Gisele Jackson & The Shu Shu’s, que es traslladaran des de diversos països europeus.

Aquest és un esdeveniment que «atreu la ciutadania més enllà dels bojos pel blues», explica Siscu Campos, un altre veterà adscrit al comitè organitzador. Allà hi ha també el tècnic de cultura Jose Guillem, entusiasta davant «la pedrera d’instrumentistes» alimentada després de tants anys de concerts, l’«impuls a escoles de música i estudis de gravació sorgits a la ciutat» i la irrupció d’un ‘off’ que ja se situa sota el paraigua oficial, amb exposicions a bars i espais culturals. Any 29,5. El 30è festival haurà d’esperar, sospira Campos. «Però ens el reservem per celebrar-ho sense estar-nos de res».