30 d’oct 2020

Anar al contingut

FESTES DE LA MERCÈ

BAM 2020: doble ració de pop melancòlic

Núria Graham, a La Model, i Da Souza, a l'Antiga Fàbrica Estrella Damm, van regnar en l'última jornada del festival amb les seves tornades agredolces

Juan Manuel Freire

BAM 2020: doble ració de pop melancòlic

FERRAN SENDRA

Doble ració de pop melancòlic en la tercera i última jornada del BAM. A mitja tarda, el de la cantant i guitarrista Núria Graham, en un escenari nou per al festival: un dels patis de les galeries de presos de La Model. La vigatana ha aconseguit, en temps gairebé rècord (va publicar el seu primer epé el 2013), una autoritat compositiva i interpretativa que la majoria no aconsegueix en una vida. Queda clar en el disc ‘Marjorie’, publicat poc abans del confinament, i es va poder tornar a comprovar en el seu directe d’aquest diumenge, en el qual va estar acompanyada per còmplices habituals com el baixista Jordi Casadesús, el bateria Àlex Bou i el teclista-guitarrista Sam Berridge.

El desplegament de melodies inspirades i arranjaments subtilment barrocs va començar amb ‘Connemara’, un dels temes del disc que fan clara referència a l’herència familiar irlandesa de Graham. La van seguir la formidable ‘Shirley’ i una ‘Hazel’ amb girs melòdics propis d’Aimee Mann. A més de cantar amb l’emotivitat justa, Graham és una guitarrista intel·ligent i precisa. A la que pot temptar la psicodèlia, d’altra banda: per exemple, els llargs desenvolupaments de ‘Peaceful party people from heaven’.

Sempre en línia ascendent

Tot i que la melancolia imperi en les seves cançons, sobretot en les últimes, algunes es deixen gairebé ballar, o permeten tustar el genoll amb els dits mentre s’està assegut i distanciat. És el cas de ‘Do you wake up for a while every day?’ o ‘Christopher’, dos dels seus ‘hits’ indiscutibles. No és el cas de ‘The beginning of things’, però aquesta balada inèdita apunta a futura intocable del seu repertori. La cançó sobre principis no va ser el final: aquest privilegi va ser per a ‘No returning’, versió d’un tema del seu oncle Niall, el fill de la Marjorie que dona títol al disc.

El quart disc dels mallorquins, però gairebé completament residents a Barcelona, Da Souza es diu ‘Salsa agredolça’ perquè aquest és el condiment essencial de la seva recepta per a la cançó pop perfecta. Els seus temes tenen aquest punt lluminós i un altre de més trist. Amb aquest últim disc, segueixen en línia ascendent després del sorprenent ‘Futbol d’avantguarda’ del 2018: de nou, molta bellesa melòdica (una mica Antònia Font, una mica Real Estate) i, com a novetat, desenvolupaments instrumentals inesperats, petites escapades experimentals.

Tots canten en aquest grup

A l’Antiga Fàbrica Estrella Damm van arrencar amb ‘Qui sap’, bon tast de la seva recepta pop agredolça, per després mostrar la seva cara més animada en ‘Agents de l’ordre universal’ i planejar com els seus amics El Petit De Cal Eril en l’esponjosa ‘He sortit de casa’. Amb ‘Finals’, del seu anterior disc, va arribar l’hora per a Lluís Cabot d’elevar una mica més la veu i dels seus col·legues de banda a construir el groove més contagiós possible. Però tot canten en aquest grup: el guitarrista Xavi Hernandez va prendre la veu cantant per a ‘Aeròlits’ o una gran ‘Geometria damunt esferes’, mentre que el bateria Àngel Garau va fer el mateix en ‘Tira-tira’.

La banda ha reduït el temps de monòlegs còmics (que, en el passat, podien ocupar gairebé tant com les cançons), però continua buscant moments relaxats, com quan Cabot va suggerir que potser havien de tocar una instrumental perquè el públic pogués anar a la barra; davant de l’escenari hi ha taules, però no es pot beure. «Aneu-hi en ordre, ¿eh?».