'Nunca, casi nunca, a veces, siempre': entre la intimitat i la política

Retrat dels obstacles –traves burocràtiques i econòmiques, indiferència i abús institucionalitzats, homes depredadors– i el dolor psicològic que una adolescent nord-americana ha d’afrontar per interrompre el seu embaràs, la tercera ficció dirigida per Eliza Hittman és apassionada però sòbria, i tan políticament militant com allunyada del miserabilisme o l’afany didàctic. Les seves postures estan molt clares, però la seva intenció no és proposar un debat sobre l’avortament en una època en què les postures més retrògrades sobre l’assumpte semblen estar en auge.

En realitat, el que en bona mesura atorga a ‘Nunca, casi nunca, a veces, siempre’ la seva portentosa força dramàtica són la subtilesa i la contenció de què Hittman dota la seva mirada. Gràcies a això, la pel·lícula no necessita més que una successió de silencis, petits gestos i mirades fugisseres per suggerir emocions majúscules, i aconsegueix funcionar a tall de tens ‘thriller’ sense recórrer a cap truc narratiu. I, en tot moment, malgrat observar situacions inequívocament ombrívoles, es mostra plena de tendresa, i fins i tot d’esperança; al cap i a la fi, primer de tot és una celebració de l’empatia, la sororitat i el recolzament entre dones que miren d’obrir-se pas en un món que respon a les seves necessitats amb indolència i hostilitat.