Tornar a començar

Des de fa anys, l’Associació de Músics de Carrer i del Metro (AMUC) es reuneix cada dos dilluns per sortejar els punts en què cada músic tocarà durant la següent quinzena. Durant el confinament, i veient que si no prenien la iniciativa ningú els recordaria, van planificar un calendari de tornada. Primer, als punts més espaiosos per no obstaculitzar el pas de viatgers, i només instrumentistes; ni cantants ni instruments de vent. En la segona fase hi sumarien 12 punts més i es reincorporarien més músics. En la tercera, 15 punts més i via lliure ja per als cantants. TMB va acceptar el pla i ha anat aprovant una fase rere l’altra, però encara no deixa tornar els músics de vent.

Tocar el doble i guanyar la meitat

Han sigut tres mesos molt durs per als músics del metro. Ho sap bé Félix Egea, que va tornar a tocar quan TMB va firmar el projecte. Ell va poder anar fent amb estalvis i algun concert ‘online’ remunerat, però coneix companys que han tingut problemes per pagar l’habitació llogada. El Félix s’ha passat l’estiu tocant d’estació en estació perquè els seus ingressos als escenaris s’han reduït pràcticament a zero. I els del metro tampoc és que abundin. «Ara he de tocar el doble per guanyar la meitat del que guanyava», calcula.

Perquè moltes coses han canviat amb el coronavirus. L’absència de turistes ha reduït a la meitat el flux de viatgers aquest estiu. Punts que abans eren molt productius, com Universitat, ho han deixat de ser. I els viatgers tenen més pressa i por. El Félix toca rock dur. Al seu carretó d’anar a comprar carrega un amplificador, un tamboret, uns quants cedés, cables i un reproductor MP3 amb bases d’una trentena de títols. Avui l’esperen dues hores al passadís de Clot-Aragó que condueix a les andanes del metro i el tren. Són les set de la tarda.

El trot del ‘Highway star’ de Deep Purple fa tremolar el túnel mentre el Félix digita sense gairebé esforç totes les notes que Ritchie Blackmore va clavar a la partitura, inspirat en el seu adorat Johann Sebastian Bach. Una dona s’atura, obre la bossa, no hi troba el que busca i continua el seu camí. Una noia fica la mà a la butxaca i en treu... el mòbil. Dos xavals li regalen polzes d’aprovació. Un home d’uns 30 anys obre el moneder, deixa unes monedes sobre la funda de la guitarra i se’n va tal com ha arribat: agitant el cap amb satisfacció.

Aquest matí Egea ja ha estat dues hores tocant a Sants. «Alguns dies faig sis i set hores. Ara fa falta la pasta», explica. «Abans tocaves en un bar, t’emportaves 50 euros i amb tres bolos per setmana feies. Ara amb prou feines hi ha locals que programin i vas a la gorra», compara. «Aquestes durícies que tinc als dits de la mà esquerra no em van sortir quan tocava amb orquestres o grups de versions: m’han sortit al metro», explica el guitarrista. Perquè el Félix porta guanyant-se la vida com a músic des de principis dels anys 90.

Fan de De Kalle

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

El primer contacte d’Egea amb la música del metro va ser com a espectador de De Kalle, el trio que sacsejava el soterrani de la plaça de Catalunya amb les seves versions de The Cult. Venia de Badalona només per veure’ls en acció. A principis dels 90 va muntar la seva pròpia banda de rock dur: Luna Llena. La cosa no va quallar, però va entrar en contacte amb orquestres i grups de versions. A Tràfic va generar els ingressos que no li aportaven les seves bandes de material propi. Amb la crisi, la seva situació també va empitjorar i un amic li va suggerir provar al metro. Es va examinar per obtenir una plaça i va aprovar de llarg. Des de fa set anys, el metro reforçava la seva economia quan arribaven els mesos de menys concerts. «De vegades el feia servir de local d’assaig. Aquí em preparava el repertori quan un grup em cridava per fer alguna substitució i, si a sobre queia alguna cosa, millor», recorda.

Avui el metro és el seu únic aliment. «Si tingués actuacions que em resolguessin la vida, hi tocaria de tant en tant. Però no tantes hores. Tinc 55 anys i em fan mal les lumbars de tocar assegut», confessa. I després hi ha la muntanya russa d’alts i baixos. «De vegades et tracten com si fossis Déu i d’altres ets un fantasma: sembla que no existeixis perquè ningú et mira». Tot i que fins i tot en aquesta època en què gairebé ningú creu tenir un minut per aturar-se a escoltar un músic del metro, les alegries tenen un gust més dolç. «Aquest matí m’han deixat anar una bona pasta mentre en tocava una de Led Zeppelin. ¡I una noia m’ha comprat un cedé!», exclama. Però, és clar, d’això ja fa cinc hores.