El turó de la merla blava

La carretera del Carmel ascendeix amb ínfules de port de quarta categoria del Tour. Després de diversos revolts tancats, quan corona el coll del Portell, s’endinsa, abans de caure cap a Horta, entre dos turons. Hi podria haver perfectament un cartell. ’Instagramers’, girin a la dreta: turó de la Rovira (261 metres), el record dels búnquers i les barraques, i vistes. Veïns (siguin runners, parelles o avis amb bastó i barret de palla), girin a l’esquerra: el Carmel, 265 metres. La veritat és que cada vegada més caçadors de fotos des de les altures ignoren aquest senyal implícit i giren per on no toca. Però, sens dubte, no hi ha comparació possible. I que duri.

L’editora Maria Bohigas viu just on acaba la ciutat i comença el turó (el de 265 metres), a la que continua sent la seu del Club Editor i va ser la casa del seu avi, Joan Sales, que va reforestar els seus jardins recollint els excrements de les mules i les cabres que pasturaven per allà. «Aquí sempre veus el cel. I tens la sensació que la ciutat s’acaba i no dona pas a allò suburbà, sinó a allò silvestre». No hi ha consens sobre el nom. Carmel, pel santuari. Turó de Can Mora, per la masia de la vora que rep aquest nom. La muntanya Pelada, pel seu cim rocós, amb mines de ferro que s’obrien als seus pendents. Un dia –explica Bohigas-, Juan Marsé, Martí Sales i David Castillo van pujar per veure si aclarien quin cim en concret, de la serra dels Tres Turons (‘turops’, diu Castillo en el dialecte ultralocal), era la pelada. No es van posar d’acord.

Quan el paisatge no era ni mapa, ni llista de carrers ni Google Maps, la gent podia batejar-lo de manera adàmica. Si qui hagués posat nom al turó hagués tirat per la zoologia (bé que hi ha teixoneres i guineuetes), podria haver batejat aquesta elevació tranquil·lament com el turó de la Merla Blava. O en castellà, la colina del Roquero Solitario. El primer nom sona a lírica japonesa, i el segon, a cançó de Loquillo. Però estem parlant d’un ocell (’Monticula solitarius’). És estrany, tot i que crida l’atenció. Semblant a una merla menuda, però, en el mascle, d’un bonic color blau metàl·lic. Li agraden els roquissars, escarpats i secs. Segons l’Atles d’Ocells Nidificants de Barcelona, potser hi hagi una parella d’aquest ocell als penya-segats de Montjuïc i la resta de la població de Barcelona (unes quatre parelles; i blaves de veritat, només la meitat de cada parella) voletegen pels pendents del Carmel. Poquíssimes espècies tenen un feu tan exclusiu.

Antonio Sánchez, que passeja amb barret de palla i bastó, ha vist molts «ocellets», però no el blau. Maria Bohigas, passejant habitual pel seu turó, tampoc el té present. L’aquí signant el va veure una vegada. Aquest diumenge no hi va haver sort, però en plena calorada (hauria tocat matinar) és més fàcil veure papallones (moltes), i al cim més rapaços migrant cap al sud, que aus emmandrides.

Notícies relacionades

"Tot poema té alguna cosa d'última voluntat"

Caballero Bonald: retrats sense misericòrdia

Així que, a part de bàndols de serines, de caderneres, dels xoriguers i les garses, si no hi ha sort amb la merla blava, la vegetació és una bona alternativa. Escapem-nos de les pistes envoltades de pi replantat del parc i pugem, a la dreta, pel sender que voreja la tàpia del santuari. Roca pelada i lluent que potser revela el nucli fèrric de la muntanya. Bancals amb oliveres, ara carregades. Ametllers. Garrofers i figueres que s’oloren a la llunyania. Fonoll i bleda silvestre. El paisatge vegetal que deixa l’agricultura quan es replega, a un pas de l’autobús.